Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Un historial de l'èxit de les dones negres a Europa

Algunes dones descendents de la diàspora africana han arribat a aconseguir unes trajectòries socioprofessionals excepcionals fora del seu país d'origen. Moltes d'aquestes dones destaquen també en política, encara que en un context difícil. Sovint vénen de lluny des d'un punt de vista geogràfic i viuen en un context cultural i històric ple de paranys.

Per poder apreciar millor el camí que han hagut de recórrer, cal tornar al segle XIX i recordar com eren vistes pels europeus. Aquest article tractarà només del cas de les dones de la diàspora africana que van ser escollides o nomenades per a llocs de responsabilitat en països diferents a l'antiga potència colonial que dominava el seu país d'origen.

La història de la “Venus hottentote” és un símptoma de les relacions de l'Occident amb la dona africana durant el segle passat.  SebHervieu explica la història de la sud-africana Saartjie Baartman, més coneguda com la “Venus hottentote”.  En un article que va aparèixer l'octubre del 2010 al seu bloc afriquedusud.blog.lemonde.fr, fa la crítica de la pel·lícula d’Abdellatif Kechiche sobre aquesta tràgica història:

Al principi del segle XIX van portar aquesta serventa a Europa i va esdevenir un objecte de fira a causa de la prominència dels seus atributs físics. Alguns “científics” utilitzen la seva presència per teoritzar sobre la inferioritat de la “raça negra”. Quan va morir amb només 25 anys, els òrgans genitals i el cervell van ser desats en flascons de formol, i l'esquelet i la motllura del cos es van exposar al Musée de l'Homme de París. França no va acceptar tornar les despulles de Saartjie Baartman a Sud-àfrica fins el 2002, donant fi d'aquesta manera a un llarg embolic jurídic i diplomàtic.

Una postal que representa Saartjie Baartman, a la Viquipèdia (llicència CC)

Quan va morir a París el 29 de desembre del 1815, els Khoikhoi van recórrer a Nelson Mandela per demanar la restitució de les restes de Saartjie per tal de poder donar-li sepultura. Aquesta sol·licitud s'enfronta a un rebuig de les autoritats i del món científic francesos en nom del patrimoni inalienable de l'estat i de la ciència. França va tornar les despulles a Sud-àfrica on van ser purificades i situades en un llit d'herbes seques al qual van prendre foc seguint els ritus del poble.
Lilicar dóna el seu testimoni sobre la humiliació viscuda durant l'exposició d'aquesta dona com si es tractés d'un animal exòtic:

El record que més em va marcar durant la meva infància és l'Exposició Colonial del 1931 i les dones de la tribu mursi (“négresses à plateaux”) presentades com si fossin fenòmens de fira. Jo era molt jove i mai no he pogut oblidar aquelles imatges.  Quin interès podia tenir aquesta “explotació” que encara tinc a la memòria? Una exposició es fa per admirar un país i no pas per traumatitzar els visitants. No obstant això, he de felicitar qui va fer aquesta pel·lícula perquè retorna un poc la dignitat d'aquesta pobra dona.

Dos segles més tard, el lloc de la dona negra a Europa ha canviat dràsticament. Entre altres aspectes, ara un bon nombre d'elles han estat escollides per llocs de responsabilitat política.

La senyora Manuela Ramin-Osmundsen és una d'aquestes dones i també una de les més interessants atès que il·lustra les contradiccions que encara existeixen en alguns països. Va haver de dimitir, amb prou feines quatre mesos després del seu nomenament com a ministra a Noruega. El bloc grioo.com ens descriu la seva trajectòria :

Originària de l'illa de la Martinica , als 44 anys, Manuela Ramin-Osmundsen va obtenir el seu lloc de Ministra d'Infància i d'Igualtat dins el govern de centre-dreta noruec el 18 d'octubre del 2007 [...] Va casar-se amb Terje Osmundsen, un membre del partit conservador noruec.  Després d'haver-se casat, va adoptar la nacionalitat noruega i va renunciar a la francesa. El país no autoritzava la doble nacionalitat.

En una entrevista concedida a Patrick Karam del web fxgpariscaraibe.comexplica una part de les raons que van jugar al seu favor quan la van nomenar i els grups que la van obligar a dimitir tan sols quatre mesos després del seu nomenament:

A Noruega, és obligat que hi hagi representació dels dos sexes als consells d'administració, un 40% de dones com a mínim. També duem a terme una política per incitar els homes a agafar més responsabilitats a la llar per deixar que les dones puguin ser unes professionals emprenedores. A més, vaig treballar sobre els perills, la violència, els maltractaments dels infants… Vaig treballar quatre mesos sense cap crítica, va ser una experiència exitosa.  Les crítiques van arribar amb el nomenament d'una mediadora. Si es mira des de lluny, tothom veu que és una bestiesa. Vaig cedir davant el poder de la premsa.

 

Manuela Ramin-Osmundsen a la Viquipèdia (Noruega) (llicència CC)

A Suècia trobem la Nyamko Sabuni, originària de la República Democràtica del Congo. Va néixer el 1969 a Burundi i el seu pare era un fugitiu. Va ser escollida diputada al Riksdag el 2002 i va esdevenir, als 37 anys, ministra a Suècia entre els anys 2006 i 2010. Un article pulicat per congopage.com explica la seva trajectòria:

El 1981, a l'edat de 12 anys, va arribar a Suècia amb la mare i tres dels seus cinc germans. Allí, va retrobar el seu pare, un opositor polític empresonat diverses vegades al Congo (actualment República Democràtica del Congo), que havia arribat al país nòrdic gràcies a Amnistia Internacional.

El bloc hirsiali.wordpress.com presenta el perfil de l’Ayaan Hirsi Ali :

Ayaan Hirsi va néixer a Somàlia el 1969 i se li va practicar l'ablació als 5 anys. Va ser escolaritzada en un institut musulmà per a noies. Sotmesa als seus pares, al seu clan i a la seva religió fins als vint-i-tres anys, va aprofitar un viatge amb la família que tenia a Alemanya per fugir i escapar-se d'un casament forçat. Refugiada als Països Baixos, va adoptar els valors liberals de l'Occident fins al punt de convertir-se en una jove diputada de la Haia i declarar-se atea.  Com que va treballar als serveis socials del reialme coneix des de dins els horrors tolerats contra les dones en nom del multiculturalisme.

Fervent opositora a diversos aspectes de l'Islam i a les tradicions africanes que no respecten els drets humans, va fundar una ONG els objectius de la qual queden definits [en] al bloc ayaanhirsiali.org de la següent manera:

In response to ongoing abuses of women’s rights, Ayaan Hirsi Ali and her supporters established the AHA Foundation in 2007 to help protect and defend the rights of women in the West from oppression justified by religion and culture.

En resposta als actuals abusos dels drets de les dones, Ayaan Hirsi Ali i els seus seguidors van crear la fundació AHA el 2007 per ajudar a protegir i defensar els drets de les dones a l'Occident de l'opressió justificada per la religió i la cultura.

La primera persona de raça negra que va accedir al parlament italià és la Mercedes Lourdes Frias. Heus aquí com la presenta [en] el bloc Black Women in Europe:

Mercedes Lourdes Frias was born in the Dominican Republic. She was the first black person elected to the Italian Parliament in 2006 where she served through April 2008. She was a member of the Commission on Constitutional Affairs and the Parliamentary Committee on the Implementation of the Control of Schengen Agreement, and the Control and Surveillance on Immigration. She works on anti-racist activities and welcoming immigrants. From 1994 1997 she was a member of the Council of the Federation of Protestant Churches in Italy. In the town of Empoli Ms Frias served a councilor for the environment, rights of citizenship, equal opportunities.

Mercedes Lourdes Frias va néixer a la República Dominicana. Va ser la primera persona negra escollida al Parlament italià el 2006 i hi va exercir fins l'abril del 2008. Va ser membre de la comissió d'Afers Constitucionals i del comitè parlamentari sobre l'aplicació dels Acords de Schengen, i sobre el control i la vigilància de la immigració.
Treballa en activitats antiracistes i de benvinguda dels immigrants. Entre el 1994 i el 1997 va ser membre del consell de la Federació d'Esglésies Protestants d'Itàlia. A la ciutat d'Empoli, la senyora Frias va ser consellera de medi ambient, dels drets de la ciutadania i per la igualtat d'oportunitats.
El cas més sorprenent d'aquestes dones negres, escollides per sufragi universal o nomenades a llocs d'alta responsabilitat en països europeus, és el de la Sandra Maria (Sandy) Cane, escollida el 2009 a les llistes de la Lega Nord, el partit més racista i xenòfob d'Itàlia. Un dels objectius d'aquest partit és la secessió d'una part del nord de la península italiana (els límits de la qual són més aviat borrosos) perquè als seus dirigents no els agraden els italians del sud.

El bloc stranieriinitalia.it (estrangers a Itàlia) ens proporciona una breu descripció de la seva trajectòria [it]  :

Il primo sindaco di colore in Italia ha la camicia verde. Sandra  Maria (Sandy) Cane si è aggiudicata con appena 38 voti di scarto la fascia tricolore a Viggiù, cinquemila anime in Valceresio, tra Varesotto e Canton Ticino. Alle sue spalle, una lunga storia di migrazioni. Di Viggiù era originaria la famiglia materna del neosindaco, scalpellini emigrati in Francia, dove durante la seconda guerra mondiale arrivò il padre, un soldato statunitense afroamericano. Il neo sindaco è nata a Springfield, nel Massachussets, nel 1961, ma a dieci anni, dopo la separazione dei genitori, ha seguito la madre nel paesino d’origine.

El primer alcalde de color a Itàlia porta la camisa verda [el color que enarboren els militants de la Lega]. Mary Sandra “Sandy” Cane va guanyar amb només 38 vots de diferència la banda tricolor d'alcaldessa de Viggiù, una població de cinc mil habitants a la vall de Valceresio, entre la província de Varese i el cantó suís de Ticino.
Un passat amb llargues històries de migració. La família materna de la nova alcaldessa eren talladors de pedra. Era una família originària de Viggiù que  havia emigrat cap a França on, durant la Segona Guerra Mundial, havia arribat el pare de la Sandy, un soldat afroamericà dels Estats Units. La nova alcaldessa va néixer a Springfield, a Massachussetts, el 1961, però als deu anys, després de la separació dels seus pares, va seguir la mare al seu poble d'origen.

Heus aquí, segons el bloc associazioneumoja.wordpress.com, com va trobar-se [it] dins el món de la política, on ningú s'esperava veure-la:

Della Lega sono sempre stata sostenitrice, anche se mai vera militante. Quando ero ragazza morivo dal ridere a vedere i loro manifesti, curiosi e di forte impatto. Poi quindici anni fa, più o meno, mi sono avvicinata di più. […] Vedo come «molto americana» anche la Lega, per la richiesta di rispettare rigorosamente la legge, anche per i clandestini. Anche se a Viggiù, precisa, non ci sono problemi di integrazione, nè tantomeno di sicurezza. Tra le priorità, guarda al rilancio turistico del paese, con manifestazioni e attenzione alla cultura.

Sempre he estat seguidora de la Lega, encara que no en fos militant. Quan era petita em moria de riure en veure els seus cartells, curiosos però impactants. Fa quinze anys, més o menys, vaig apropar-me un poc més al partit. [...] Veig la Lega “molt americana”, a causa de la insistència pel respecte rigorós de la llei, fins i tot pel que fa als immigrants il·legals. Encara que a Viggiù —precisa—, no hi ha problemes d'integració ni, encara menys, de seguretat. Entre les seves prioritats, busca la manera de reactivar el turisme al poble, amb una atenció especial als esdeveniments que hi tenen lloc i a la cultura.

Malgrat el progrés notable en la inclusió de les dones africanes dins la política europea, aquestes representen casos aïllats ja que més enllà de les dificultats que troben a causa del racisme o per la seva cultura o religió fins i tot dins de la seva família i de les seves societats d'origen, també han d'enfrontar-se als desafiaments que troben totes les dones del món: la violència de gènere, la responsabilitat en la procreació i en l'educació dels fills, la marginalització i la subrepresentació.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.