Fa dues setmanes, els tribunals turcs [tr] van posar en llibertat Fatih Nerede, posseïdor d'un llarg historial criminal de violacions i robatoris, després d'haver violat una dona a Diyarbakir, una ciutat al sud-est del país, en presència del seu fill de tres anys. Sembla que el motiu pel qual van decidir posar-lo en llibertat provisional a l'espera del judici és que l'Institut de medicina forense va dictaminar, davant el tribunal, que “no és possible determinar si la víctima de la violació ha quedat psicològicament afectada o no, fins que no transcorren 18 mesos a partir de l'incident”. Aquest cas pot semblar impactant, si més no, però malauradament no és l'únic.

El maig de 2012 [tr], N.Y., una jove que vivia a Bitlis, ciutat a l'est de Turquia, i que patia una discapacitat mental lleu, fou violada per un home, amb les inicials S.I., i com a resultat, va quedar embarassada. Segons la declaració de la jove, fou violada en més d'una ocasió per l'indiviu i va quedar embarassada, fet que va amagar a la seua família. Al sisè mes de la seua involuntària gestació, va avortar i tota sola, va soterrar el cadàver del fetus. Tenia por, S.I. l'havia amenaçada i per això no havia parlat de la violació amb ningú. Va ser la seua mare qui va descobrir la tragèdia, en percerbre que la seua filla es comportava de manera diferent, sospitosa. L'Institut de medicina forense va redactar un informe sobre l'incident, en el qual es demostrava que el pare de la criatura morta era S.I. amb un 99,9% de probabilitat, segons les proves de l'ADN. L'hospital psquiàtric de Bitlis també va determinar que N.Y. havia resultat psicològicament afectada per la violació. Malgrat els informes i la declaració de N.Y., el tribunal va sentenciar que no hi havia evidències suficients que provaren que S.I. havia violat N.Y. i per tant, S.I. fou absolt.

Tot i que les dones turques poden considerar-se “afortunades” en comparació amb les dones d'altres països musulmans, encara pateixen terriblement. Segons un estudi publicat el 2009 [en], sols el 40% de les dones casades coneixen el seu espós sense cap intermediació i decideixen casar-se. El 50% de les dones donen el sí en un matrimoni concertat. La mateixa investigació mostra que un 35% de les dones han patit violència física a mans dels seus marits, almenys una vegada en la vida. A l'est del país, la xifra augmenta fins el 40%.

Un altre problema per a les dones turques és la seua incapacitat per aconseguir la independiència econòmica, ja que sols el 27% de la mà d'obra del país són dones, segons TUIK [tr] (l'Institut d'Estadística Turc). A més, les dones no compten amb representació eficient al parlament [tr]; hi ha només 79 dones entre els 548 membres forts del parlament. I 46 d'aquestes diputades pertanyen a l’AKP (Partit de la Justícia i del Desenvolupament) – el partit en el govern. Això es tradueix en què sols 33 dels membres femenins del parlament estan a l'oposició – un insignificant 6% del total de parlamentaris.

El partit en el poder, l'AKP, no fa més que pressionar les dones amb els seus discursos i les seues polítiques sobre les dones i els seus drets. El 2008 [tr], Recep Tayyp Erdogan, primer ministre de Turquia, va dir en una taula de discussió amb motiu del Dia Internacional de la Dona: “Si volem mantenir el nostre creixement demogràfic, heu de parir almenys tres fills”.

El 2011 [en], Erdogan no ocultava la seua indignació cap a Dilsat Aktas, una manifestant que va pujar a un vehicle armat de la policia i va sofrir una fractura de cadera en ser colpejada per les forces de l'ordre. La culpa era seua per atacar la policia. Això ocorria menys d'un any després que una altra manifestant [tr] fóra apallissada per la policia i com a conseqüència, perdera el bebè que esperava, malgrat haver suplicat els agents que no li patejaren el ventre perquè estava embarassada.

Cap a les darreries del 2012 [en], un altre debat sobre les dones apareixia als titulars. Erdogan va dir que “Cada avortament és un Uludere”, en clara referència a la matança d'Uludere o Roboski, denominació kurda de la regió, on 34 civils kurds van ser assassinats per la Força Aèria Turca per accident, quan creuaven la frontera de contraban i van ser confosos amb terroristes. No és, tanmateix, l'únic discurs ofensiu vers les dones. En aquesta mateixa època, el ministre de Sanitat va parlar sobre la prohibició de l'avortament: “Pregunten què passaria en cas que una dona fóra violada i quedara embarassada. Si això passara, hauria de donar a llum el xiquet i, si és necessari, el govern se'n farà càrrec”.

La blocaire Jenny White [en] donava la seua opinió al respecte:

El que resulta més alarmant de tot és el raonament — que si els naixements no augmenten, Turquia — i la “turquedat” — desapareixerà del mapa. És un temor ultranacionalista que es fa ressò de la vella creença racista que entén Turquia com a soia (llinatge, descendència), un nacionalisme basat en la sang a la manera del ius sanguinis (dret de sang) de l'Alemanya nazi. Dins d'aquesta concepció de pertinença nacional, no hi ha lloc per als immigrants, emigrants i altres minories, encara que hagen estat culturalment assimilades. Demaneu la quarta generació de turcs residents a Alemanya, si no.

Andrew Finkel [en], escriptor i columnista establert a Turquia, va escriure:

El parlament turc fa temps que lladra segons el so de la veu del seu amo i està considerant restringir els fonaments sobre els quals, i el període de l'embaràs durant el qual, les dones turques poden sol·licitar un avortament. Turquia va liberalitzar l'avortament el 1983 com a resposta a l'elevat índex d'operacions il·legals i de mortalitat materna. Si comencen a morir més dones altra vegada perquè es veuen obligades a avortar de manera il·legal, llavors l'estranya analogia que Erdogan va fer amb la massacre d'Uldere possiblement resulte més apropiada del que semblava.

Un dels comentaris al post d’Andrew Finkel [en] s'exposava com de terribles són aquestes afirmacions:

@AJBaker: És estrany com de sovint la gent amb instints dictatorials es creu amb la potestat de regular la fertilitat de les dones. Tant Hitler com Stalin s'oposaven a l'avortament i estaven convençuts que les dones havien de reproduir-se com conills.

L'usuària de Tuiter AncianRose va compartir la història d'una dona que va avortar quan encara es tractava d'una pràctica il·legal a Turquia. La història retrata com de dur i dolorós era el procés d'avortament il·legal i com les paraules del primer ministre poden fer-se realitat si l'avortament es prohibeix de nou:

@ERIKLIRECEL: “Her kürtaj bir Uludere’dir”: Yasaklı günlerden bir kürtaj hikâyesi » AGOS http://www.agos.com.tr/makale/her-kurtaj-bir-uluderedir-yasakli-gunlerden-bir-kurtaj-hikyesi-205 … @AGOSgazetesi aracılığıyla

“Cada avortament és un Uludere”: Una història d'avortament dels dies en què era il·legal » AGOS http://www.agos.com.tr/makale/her-kurtaj-bir-uluderedir-yasakli-gunlerden-bir-kurtaj-hikyesi-205 … by @AGOSgazetesi

La nova llei de l'avortament no ha estat encara sancionada a causa de les protestes contràries a la prohibició. Les protestes s'han aglutinat al voltant d'un eslògan “benim bedenim, benim kararim (el meu cos, la meua decisió)” i d'un lloc web [tr] on s'hi apleguen les imatges que arriben de tot el món i que mostren el seu rebuig a la prohibició:

A les mans d'una dona es pot llegir “el meu cos, la meua decisió”. Fotografia procedent de http://www.benimkararim.org/

A continuació, un vídeo de youtube elaborat per incisozluk (un fòrum social turc a Internet) en suport a la protesta ‘el meu cos, la meua decisió':

Les dones turques s'han manifestat i han reclamat la protecció dels seus drets dient: ‘el meu cos, la meua decisió’. Però sembla que els queda encara un llarg camí per recórrer i lluitar fins que la decisió sobre el seu cos o la seua vida siga seua al cent per cent.