Veus tots aquests idiomes? Traduïm els articles de Global Voices per fer que els mitjans de comunicació dels ciutadans estiguin disponibles per a tothom.

Les 5 pel·lícules francòfones africanes que han fet sensació

El Festival Panafricà de Cinema i Televisió de Ouagadougou (FESPACO) és el festival més important de cinema i televisió a Àfrica celebrat biennalment a Ouagadougou, Burkina Faso. Té lloc habitualment al mes de març. El festival es va crear l'any 1969 i ha premiat una plètora de pel·lícules l'impacte de les quals avui dia encara retruny.

A continuació trobareu una llista de les pel·lícules africanes de més renom en llengua francesa (premiades o no) que han marcat tota una generació de teleespectadors:

Bal Poussière (Costa d'Ivori)

Poster du film BAL POUSSIERE - Domaine public

Cartell de la pel·lícula Bal Poussière – Domini públic.

Bal Poussière és una pel·lícula ivoriana de 1988 i dirigida per Henri Duparc. Ha generat 300.000 entrades a França i és una sàtira de la poligàmia. Conta la historia d'Alcaly, anomenat “semidéu”, qui, tot i el fet que ja té cinc esposes, s'encaterina amb la jove Binta, arribada d'Abidjan. Aquí teniu un fragment de la pel·lícula:

 [Embed]http://www.youtube.com/watch?v=sM9CNJhO1O8 [/embed]

Gapont [fr] explica per què aquesta pel·lícula l'ha marcat:

Un petit bijou de fraîcheur et de spontanéité. Ce film a la candeur du cinéma de Renoir ou de Pagnol. Petit budget pourtant, acteur souvent amateurs, tourné en super 16mm et pourtant la magie est là, on se laisse porter par ces personnages incroyables. Du vrai cinéma.

Una petita joia de frescor i espontaneïtat. Aquesta pel·lícula té la candidesa del cinema de Renoir o de Pagnol. Però tot i comptar amb un pressupost reduït, actors sovint amateurs i ser filmada en Súper 16 mm, la màgia hi és; ens deixem portar per aquests personatges increïbles. Cinema de debò.

Va, Vis et Deviens (Etiòpia)

Poster du film Va, Vis et Deviens - Public Domain

Cartell de la pel·lícula Va, Vis et Deviens – Domini públic.

Va, vis et deviensVete y vive a Espanya, és una pel·lícula franco-israeliana dirigida per Rady Mihaileanu i estrenada l'any 2005. En un camp de refugiats etíops del Sudan, una mare cristiana obliga el seu fill Schlomo a fer com si fos un jueu per sobreviure i perquè se l'inclogués a l’operació Moisès, la qual transportava nombrosos jueus etíops a Israel. Un cop declarat orfe, una família francesa sefardita que viu a Tel Aviv adopta l'orfe Schlomo. A mesura que creix, tem que descobreixin el seu doble secret. Aquí en teniu el tràiler:

Janos451 va quedar encisat amb la intensitat dramàtica de la pel·lícula [en]:

What makes the film extraordinary – what creates all the crying in the audience – is its honest and effective portrayal of the young refugee's isolation and loneliness, made worse by his belief that his escape is at the cost of his mother's life

Allò que fa que la pel·lícula sigui extraordinària és el retrat honest i eficaç de l'aïllament i de la solitud d'aquest jove refugiat, empitjorat per la convicció que la seva salvació ha costat la vida de la mare (cosa que ha fet plorar el públic).

Aquesta pel·lícula es fonamenta en la història dels Falashas (jueus etíops) que, immigrants a Israel, sofreixen moltes dificultats per tal de ser acceptats malgrat els seus esforços. Aquesta pel·lícula se centra en el moment en què nombrosos immigrants africans organitzen protestes per obtenir els seus drets a Israel. 

Un Homme qui Crie (Txad) 

Un homme qui crie, Un hombre que grita a Espanya, titulada inicialment “Un homme qui crie n'est pas un ours qui danse” (Un home que crida no és un ós que balla, en català) és una pel·lícula del director txadià Mahamat Saleh Haroun que es va estrenar el 29 de setembre de 2010. Ha obtingut el Premi del Jurat del Festival de Cinema de Canes de 2010. El títol original està tret d'una frase del Cahier d'un retour au pays natal (Quadern d'un viatge de retorn al país natal, en català) del poeta martiniquès Aimé Césaire. Conta la història d'Adam, de cinquanta-cinc anys, un vell campió de natació, mestre encarregat de natació en un hotel a N'Djamena. Tan bon punt traspassen l'hotel a les mans d'uns inversors xinesos, Adam està forçat a cedir el seu treball al seu fill Abdel.

El blog Words of Katarina [en] explica per què la pel·lícula l'ha marcat:

A Screaming Man talks about loss of self, not as a consequence of happenings beyond our control, but of the choices we make when life throws us off guard [..] It is in fact up to ourselves to decide what kind of person we want to be and how to express and live up to the decision once it has been made.

Un homme qui crie és una pel·lícula que parla de la pèrdua de sí mateix, però no com a conseqüència de quelcom que passa més enllà del nostre control, sinó de les eleccions que prenem quan la vida ens agafa de sorpresa […]. De fet, és quelcom que nosaltres hem de decidir, com quin tipus de persona volem ser i com expressar-nos i viure una vegada que hem pres una decisió.

Indigènes (Algèria/Marroc) 

Indigènes, Dies de Glòria en català, és una pel·lícula algeriana i marroquina de l'any 2006 realitzada per Rachid Bouchareb.

La pel·lícula relata el descobriment de la Segona Guerra Mundial i de l'Europa per part de tres tiradors algerians i un soldat d'infanteria marroquí: Abdelkader, Said, Mesaoud i Yassir. La guerra els aporta la desil·lusió conseqüència de les discriminacions, i també l'emergència d'una consciència política i l'esperança.

Sarah Elkaim explica l’importància històrica de la pel·lícula [fr]:

Personne ne s’était encore attaché à relater le sort de dizaines de milliers d’Africains, du Maghreb et au-delà du Sahara, qui, au sein de l’armée française, ont participé à la libération du pays qu’ils n’ont jamais, pour la plupart, cessé de considérer comme leur patrie. [..] c’est ce qui fait la force et l’émotion du film : les personnages sont construits, et pas prétextes. Ils sont humains : parfois lâches, peureux, ils sont avant tout des hommes venus libérer leur pays du joug nazi.

Ningú encara no havia gosat a relatar el destí de milers d'africans, arribats del Magrib i més enllà del Sàhara, que, com a part de l'exèrcit francès, van participar en l'alliberament del país que, per a la major part, mai no han considerat seu [...]. Allò que dóna la força i l'emoció a la pel·lícula són els personatges ben construïts i sense pretexts. Són humans: tal vegada covards, temorosos i, sobretot, homes que han vingut per alliberar el seu país del jou nazi.

Tabataba (Madagascar) 

Tabataba (rumors, en malgaix, i també el nom dels esdeveniments de la insurrecció de 1947 a Madagascar) és una pel·lícula de Raymond Rajaonarivelo [fr] de l'any 1988. Aquesta pel·lícula conta la lluita del poble malgaix per obtenir la independència de França. Per a cada habitant, la rebel·lió té diferents formes: n'hi ha que creuen en el poder democràtic, i d'altres, en el poder de les armes.

El realitzador Raymond Rajaonarivelo descriu com ha escrit el guió [fr] de la pel·lícula:

Tout le monde me racontait une histoire, jamais la même. Cela a donné lieu à une rumeur, Tabataba, qui me paraissait refléter ce que j’avais entendu là-bas. Ce sont toutes ces mémoires qui m’ont servi à écrire le scénario

Tothom em contava una història, però mai la mateixa. Això ha donat lloc a un rumor, Tabataba, que, al meu parer, reflectia allò que hi havia sentit. M'he fet servir de totes aquestes memòries per escriure el guió.

 Valérie Andrianjafitrimo, la qual ha informat d'aquestes paraules, afegeix que [fr]:

Car ce qui est crucial, dans ce jeu de balance auquel on assiste entre déni et commémoration, entre interprétation française renouvelée et pluralité des perceptions malgaches, ce n’est pas la vérité de l’historiographie, dont on voit bien qu’elle ne résoudra rien des ombres de la mémoire ni de la dimension symbolique de l’événement. C’est peut-être la voix alternative de la rumeur, ce « tabataba », ce bruit sourd, permanent, varié et variable, tantôt ténu, tantôt éclatant, tantôt victimaire, tantôt héroïque, qui est importante.

El que és crucial, en aquest joc d'equilibri entre negació i record, entre interpretació francesa renovada i pluralitat de les percepcions malgaixes, no és la veritat de la historiografia, de la qual veiem clarament que no resol res de les ombres de la memòria ni de la dimensió simbòlica de l'esdeveniment. Potser, és que la veu alternativa del rumor, aquest “tabataba”, aquest soroll sord, permanent, variat i variable, de vegades discret, de vegades estrident, victimista, heroic, és important.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.