D'ençà les eleccions, els simpatitzants d'Henrique Capriles, adversari polític de Maduro, han orquestrat manifestacions massives en les quals demanden un recompte dels vots a Caracas i d'altres ciutats importants, malgrat els afanys del govern i de la guàrdia nacional per bloquejar les seues accions. Segons diverses informacions, durant les protestes han mort entre sis i vuit persones i sembla que les faccions més extremistes de l'oposició haurien calat foc a diversos edificis, tot i que aquestes informacions no han estat contrastades.

“Tengo un dedito”. Foto de Luis Carlos Díaz. (CC BY-NC 2.0)

Tots aquests esdeveniments han tingut efectes adversos en la ciutadania i en els usuaris dels mitjans de comunicació social. Sols sis setmanes després de la mort de Chávez, dos usuaris de les xarxes socials [es] foren arrestats sota l'acusació d'haver publicat informacions i imatges considerades com potencialment “desestabilitzadores” del país. El dia de les eleccions, es va bloquejar, tot i que molt puntualment, l'accés a Internet [es] en bona part del país. I avui, entre els usuaris de les xarxes socials, plana l'amenaça de perdre el lloc de treball, ja que les autoritats busquen en els perfils senyals d'afiliació política que, en més d'un cas, significa l'acomiadament del treballador en qüestió.

El mandat de catorze anys del president Chávez ha estat marcat de sempre per la controvèrsia i la divergència dels punts de vista entre els diferents sectors, tant dins com fora de les fronteres del país. En el marc de la coneguda com “batalla ideològica”, s'ha produït un xoc frontal entre els partidaris del govern i els detractors, sense que s'evidencien, malgrat tot, signes d'un debat crític real. A mesura que la batalla s'aguditzava als mitjans de comunicació tradicionals i als carrers, també es va contagiar a les xarxes socials.

En molts sentits, l'ús de les xarxes socials era un potent indicador del peculiar estil de socialisme que va cultivar Hugo Chávez. Tot i que tant els mitjans tradicionals com els digitals foren instrumentalitzats de manera semblant per la seua administració, era ben coneguda l'afecció de Chávez pel seu Twitter (@ChavezCandanga) que concebia com una plataforma de comunicació política. Diosdado Cabello, un dels assessors de Chávez, va comentar [es] en una ocasió el poder del mitjà en la batalla ideològica:

L'oposició creu que és l'única propietària de les xarxes socials. Creuen que Twitter i Facebook són seus. No abandonem la lluita i som 7 milions de militants amb compte de Twitter.

Cabello remarcava que no “assaltarien les xarxes socials per a rebatre les opinions expressades pels [seus] oponents”. Molts funcionaris del govern tenen ja compte de Twitter i l'usen per a comunicar informació important als ciutadans. Diferents partits polítics, candidats i ONGs també fan servir Twitter a fi d'interactuar amb els seus seguidors. S'ha demostrat una ferramenta efectiva a Veneçuela, on la xifra d'usuaris de xarxes socials és bastant elevada en comparació amb els seus veïns; de fet, ocupa el tretzè lloc en el rànquing global [en] per nombre d'usuaris de Twitter.

L'abril de 2010, el govern va anunciar la creació d'una “guerrilla comunicacional” [en], un grup de ciutadans contractats amb l'objectiu de “combatre en la batalla ideològica” des dels mitjans independents, els tradicionals i també des d'Internet. Així, avui, la batalla es sosté a través de les etiquetes: les paraules clau relacionades amb el posicionament a favor o en contra del govern són una constant i a totes dues bandes, hi ha usuaris dedicats a monitoritzar paraules clau específiques per tal de respondre, sovint de manera agressiva, a aquells que expressen opinions controvertides.

Hugo Chavez Frías. Foto d'anticapitalistes.net. (CC BY-SA-NC 2.5 ES)

És una creença àmpliament estesa [es] que el govern de Chávez es caracteritzava per una “excessiva” permissivitat de la llibertat d'expressió. Tanmateix, durant els seus sis darrers anys en el poder, almenys cinc usuaris de xarxes socials foren arrestats, tots sota circumstàncies similars: usuaris amb magra o cap influència en les xarxes socials van ser detinguts per haver fet comentaris políticament controvertits (normalment a Twitter) i se'ls va acusar d'”escampar rumors” [es] que provocaven “inestabilitat al país”. Se'ls va retenir per poc de temps i de seguida se'ls va concedir la llibertat condicional. Des del traspàs de Chávez, s'han donat dos casos d'arrest [es] semblants.

Curiosament, cap d'aquestes detencions es basava en la Llei de Responsabilitat Social i en les seues aplicacions als mitjans digitals. La llei afecta un ampli espectre de continguts en línia:

[La llei prohibeix continguts que] facen servir l'anonimat, encoratgen i promoguen l'odi i la intolerància per motius religiosos, polítics, de gènere, racisme o xenofòbia; que inciten o promoguen i/o justifiquen un crim, que constituïsquen propaganda bèl·lica, que promoguen l'ansietat entre la ciutadania o alteren l'odre públic; que deslegitimen el govern constituït; que induïsquen a l'assassinat, inciten o encoratgen la desobediència a les lleis vigents, o que promoguen, justifiquen o inciten el desordre públic.

Aprovada per decret-llei i sancionada el 2010 [es], la llei no ha estat aplicada als tribunals fins al moment. La llei també responsabilitza els Proveïdors d'Accès a Internet (ISP, sigles en anglès) d'aquests continguts. Els ISP es poden trobar amb multes de “fins al 4% dels beneficis bruts obtinguts l'exercici fiscal anterior a la infracció.” Però la realitat és que res evidencia que la llei s'estiga aplicant; els usuaris han documentat que l'ISP governamental, CANTV, es limita a bloquejar els llocs web censurats, cosa que no fa cap dels proveïdors de titularitat privada.

Un fórmula diferent és la utilitzada per tal de contrarestar la influència a la xarxa de les veus dissonants amb el govern i el partit. Un usuari col·lectiu, conegut com N33, presumptament integrat per hackers partidaris del govern (i pel que diuen alguns, promogut i financiat directament pel mateix govern), compta amb un llarg historial pel que fa al pirateig de comptes de Twitter, Facebook i correus electrònics de periodistes, activistes, polítics i altres figures rellevants de l'oposició. El grup també es conegut per haver proferit amenaces [es] a través dels mitjans electrònics i del mòbil contra coneguts personatges de l'activisme digital.

Durant la breu campanya electoral destinada a escollir un nou president per al país, ambdós candidats van usar activament els mitjans de comunicació social [es] i altres plataformes digitals [es], inclòs un canal web de televisió, per tal de donar a conèixer la seua candidatura. Els periodistes ciutadans han acomplit un paper central a l'hora de contrastar la informació proporcionada pels canals tradicionals. Han revelat abusos i actes de violència a diferents parts del país i han establert espais alternatius per a l'opinió pública.

Iniciatives com UstedAbuso [es] han permès els usuaris denunciar les violacions de la llei electoral en el transcurs de la campanya. Comptes personals com el d'Eugenio Martínez (@puzkas), un periodista especialitzat en la cobertura electoral, esdevingueren fonamentals per a poder prendre el pols del país en els últims mesos. Luis Carlos Diaz [es] i Naky Soto [es] van crear un “subministrament de notícies en directe”, que van batejar tot simplement “The Hangout” (“El garito”), des d'on emetien un parell de nits per setmana debats sobre el panorama polític. El canal ha rebut vora mig milió de visites.

El dia de les eleccions a Veneçuela. Foto de Luis Carlos Díaz. (CC BY-NC 2.0)

El dia de les eleccions, el poder del govern sobre les telecomunicacions es va fer manifest d'una manera que els veneçolans no havien conegut mai abans: amb una variació de tres a vint minuts segons zones, pràcticament totes les connexions d'Internet del país foren bloquejades. Això, però, era relativament fàcil d'aconseguir. El 2010, el govern va tractar de crear un únic punt d'accés a la xarxa [es] a través de la companyia de telecomunicacions de propietat estatal CANTV, que proporciona el 90% de la cobertura d'Internet al país. La quasi total adquisició de CANTV per part del govern va facilitar enormement les autoritats la censura de webs [es] considerats il·legals (com ara quelacreo.com o dollar.nu). Quan l'accès a Internet va quedar suspès per a tots els abonats de CANTV prop del final de la jornada electoral del 14 d'abril [es], el Ministeri de Telecomunicacions va al·legar que les autoritats havien bloquejat la xarxa en un intent per “evitar el pirateig” del lloc web del Consell Nacional Electoral. Aquest lloc web també va quedar fora de l'abast d'IPs forànies per raons idèntiques.

Des del dia de les eleccions, els perfils dels usuaris a les xarxes socials serveixen a un nou propòsit: ajudar les autoritats a identificar les afiliacions polítiques dels usuaris en qüestió per tal de “depurar” els serveis públics i l'empresa privada. Existeixen un munt de queixes d'empleats públics que han perdut el seu treball després que les autoritats examinaren els seus perfils i descobriren que les seues simpaties polítiques es decanten per l'oposició. També hi ha casos com aquests al sector privat, encara que per motius antagònics. Els ciutadans ja ho qualifiquen com la “resurrecció” de la Llista Tascón [es], un instrument que va permetre filtrar la identitat d'aquells ciutadans que el 2004 van signar a favor del referèndum revocatori contra el president Chávez i evitar d'aquesta manera que pogueren optar a càrrecs públics. Suposadament, el mateix Chávez la va anular el 2005 [es].

El començament del període presidencial de Nicolás Maduro ha estat marcat per una forta onada de protestes, tant dintre de la xarxa com fora d'ella, i per la propagació en Internet de nombrosos rumors i informacions falses. El successor de Chávez diu que planeja seguir els passos del seu predecessor en termes d'estratègia mediàtica. Ja disposa d'un compte de Twitter (@NicolasMaduro, que va ser piratejat per un col·lectiu peruà el dia de les eleccions) i ha anunciat que el seu govern no es mostrarà dubitatiu pel que fa a la implementació de polítiques relatives als mitjans de comunicació. Està per veure si aquestes polítiques afectaran la manera en què els ciutadans veneçolans utilitzen Internet.

Escrit per Marianne Diaz · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

“¡A mí me hablas en español!”

Domínguez, una noia de 23 anys de Huelva, al sud d'Espanya, que fa dos anys que viu a Barcelona, va titular el seu vídeo “¡A mí me hablas en español!”, en el qual desmunta, amb un estil informal i conciliador, “mites falsos” sobre els catalans. Comença amb un aclariment:

Estoy en contra de los españoles que odian a los catalanes por inercia, pero también estoy en contra de los catalanes que odian a los españoles con la misma intensidad.

Explica que, a la seua Andalusia natal, li van inculcar l'odi cap als catalans i Catalunya, com un símbol de tot el que és dolent i cal menysprear. Un odi que, diu, naix del seu desig d'independència i que ara, de major, no pot compartir, perquè no creu que demanar un estat propi siga motiu suficient per a odiar-los.

¿Es que están ofendiendo a alguien por pensar que su tierra merece un estado propio? Mientras no sean radicales que van insultando a España, su pensamiento independiente me parece totalmente respetable. [...] Cuando crecí y empecé a conocer esta tierra, me di cuenta de que es una tontería odiar por odiar.

A continuació, Mel tracta de desmentir, amb humor, els falsos mites en els quals arrela la catalanofòbia, com ara, tots els catalans odien Espanya, a Catalunya sols es parla català, si parles català et miren malament, tots els rètols estan escrits en català o el català és un dialecte de l'espanyol:

Un dialecto es el andaluz, el canario, el murciano. El catalán se rige por sus propias reglas ortográficas, sus propias conjugaciones verbales, su propia escritura.

El vídeo segueix amb el relat d'alguna anècdota, de quan vivia a Huelva i discutia amb el seu pare perquè es queixava que posara el programa “Crackòvia” de la televisió pública catalana TV3: “Antes que pongas un programa en catalán, prefiero que lo pongas en inglés”. Mel qualifica aquest radicalisme “perquè sí”, injustificat. Ella defensa els catalans perquè li han brindat oportunitats laborals i mai s'ha sentit discriminada per parlar en castellà. I conclou:

Sé que no voy a cambiar el mundo grabando este vídeo, pero me he desahogado.

En una línia més dura i condescendent se situava Santiago Sánchez (@murcianista77):

si eres andaluza no eres neutral, gilipollas.una buena andaluza es antiindependentista.

Diversos mitjans de comunicació, com els diaris El País i La Vanguardia o la cadena de televisió catalana 8 TV, també s'han fet ressó del vídeo esdevingut viral. La Vanguardia fins i tot ha anat més enllà i l'ha fitxada per oferir els seus vídeos en primícia als seus lectors.

Contra la catalanofòbia

Aquest vídeo és una de les iniciatives que es poden aprofitar del potencial de les xarxes socials per a combatre la xacra de la catalanofòbia, que afecta molts àmbits de la vida quotidiana, des de la política al futbol, passant per les celebracions com la Diada o la possibilitat de tenir Twitter en català. És el cas, per exemple, del web Apuntem.cat, que amb l'objetiu de denunciar la catalanofòbia es dedica a fer reculls de comentaris al voltant de diversos temes que evidencien la irracionalitat d'aquest sentiment d'odi i s'intente, d'aquesta manera, superar-lo.

Escrit per Cristina Simón · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

La floració dels cirerers a principis de la primavera coincideix amb l'inici de l'exercici econòmic al Japó i és tradició que les empreses posen a prova els seus treballadors novells amb aquesta tasca.

Hanami (contemplació de les flors) al parc Yoyogi. Foto de Dick Thomas Johnson (CC BY 2.0)

L'usuari Mame (‏@MameBroth) escrivia sobre aquest ingrat treball en el seu compte de Twitter el 20 de març de 2013:

‏@MameBroth: 新人が花見の場所取りをします。ですが仕事には納期があります。なのでノートパソコンを持たされます。場所取りしながらコーディングします。夜になります。誰も来ません。会社に連絡すると「クソ忙しいのにいけるわけねえだろ！」と怒られます。まだ冷える寒い夜に一人ぼっち。なんと悲しいことか。

‏@MameBroth: Com que sóc nou empleat, estic agafant lloc per al hanami. Però he d'acomplir el termini d'un producte, així que m'han fet dur el portàtil amb mi. Faig la codificació mentre reserve l'espai. Cau la nit. Ningú no ha vingut encara. Cride l'oficina. M'escridassen des de l'altra banda de la línia telefònica, “Què et fa pensar que podem anar-hi? Si estem perdent el cul!”. Tot sol en una nit freda. Com de trist és això.

El costum de fer que els nou empleats reserven un lloc de pícnic per a les seues companyies s'emmarca en la tradició anual més àmplia del hanami, durant el qual amics i famílies es reuneixen per a celebrar àpats de festa sota els arbres florits i gaudir del sake i de la cervesa. Les companyies també n'organitzen de hanami i sovint, els nous treballadors són avaluats segons com gestionen els preparatius de la festa.

Per què correspon aquesta tasca al nou empleat? En el web de recursos en línia All About [es], l'escriptor Kagezo afirmava [ja] que aquesta feina possibilita que els nous treballadors demostren les seues habilitats al lloc de treball:

もしあなたが幹事なら、場所を確保し、お酒の調達をするだけではあまりにも無難すぎます。なぜなら花見の準備は、仕事の手際や仕切りに通じます。酒宴の準備とは、すなわちあなたの手腕が、こっそりと上司や先輩に試されているということでもあるのです。

Si eres responsable de la festa hanami de la teua companyia, no basta amb reservar un lloc i procurar els licors. L'habilitat a l'hora de preparar un hanami s'associa amb la capacitat de gestió i una manera de treballar pulcra. Els teus caps i superiors avaluen subreptíciament el teu potencial basant-se en com organitzes la festa.

Enguany, l’Agència Japonesa de Meteorologia [en] va anunciar que els cirerers assolirien la seua màxima esplendor a Tòquio el 22 de març [en], que s'ha convertit així en la segona floració que més aviat s'ha produït des que l'agència començara a confegir estadístiques el 1953.

Com que el moment de màxima floració dels cirerers va arribar tan d'hora aquest any, els usuaris de Twitter començaren a preguntar-se si la primera tasca dels nous empleats es veuria afectada. El període de floració és molt breu i les festes hanami de les companyies solen celebrar-se el mes d'abril.

L'usuari de Twitter Wappa (@tokyoallnight) va escriure l'1 d'abril, primer dia de l'exercici econòmic japonès:

‏@tokyoallnight: 今日は入社式の日か・・・新人の新人だけの初めての仕事と言えば昔は花見の場所取りだったけど今は違うのかな（笑）。あれで、だれがリーダーシップあるかとかわかるとかよく言っていたけど・・・（笑）すでに散ってる・・・都内

@tokyoallnight: Oh avui és el dia de la ceremònia iniciàtica en les companyies… Si parlem de la primera de totes les tasques que s'encomanen als novells, aquesta solia ser la reserva d'un lloc per al hanami. És encara una feina de nouvinguts? Sempre vam dir que era possible distingir qui d'entre els nous posseïa la capacitat de lideratge simplement observant la seua preparació del hanami. Bé, però ací a Tòquio, les flors del cirerer ja s'han marcit.

També a Twitter Yas (@yas_ukey) aconsellava els nous contractats que aprofitaren qualsevol altra oportunitat de fer-se valer:

‏@yas_ukey: 今年は桜咲くのが早く新入社員の大事な仕事、花見の場所取りはなくなったので、別の部分で同期と差をつけるんだ

‏@yas_ukey: La missió del nou treballador, és a dir, reservar un lloc per al hanami, ha resultat impossible enguany. Haureu de pensar una manera diferent de passar per sobre dels vostres companys.

Una companya japonesa celebra una festa hanami al parc Ueno,
Tòquio. Foto de Benson (CC BY-ND 2.0)

D'altra banda, hi havia qui mostrava el seu desconcert davant la possibilitat que la tradició desaparega. Masumiyutaka (‏@masumiyutaka) tuitejava:

‏@masumiyutaka: 昔は4月の入学式くらいに桜のイメージだったけれど、もう3月後半のイメージ。段々早まっているから、4月に新入社員が花見の場所取りするという良くわからない伝統がなくなるかしら。

@masumiyutaka: Serve la imatge dels cirerers que comencen a florir en abril, en la mateixa època en què en els vells temps tenia lloc la cerimònia d'entrada a l'escola. Però ara la imatge dels cirerers en flor s'ha avançat a la segona quinzena de març. La floració cada cop es produeix abans. Vol dir que l'estranya tradició d'enviar els nous empleats a reservar un espai per al hanami d'abril podria desaparèixer?

No tothom està conforme amb la tradició d'utilitzar els novells com a procuradors d'una ubicació festiva. Un article en línia del diari de negocis NIKKEI.com ressenyava [ja] que enviar els treballadors subalterns a reservar llocs per al hanami podria incórrer en dues de les sis categories que constitueixen l’abús de poder [en], especificades pel Ministeri d'Afers Socials i Salut – demandes excessives, com ara assignar un treball que és impossible de realitzar o que és òbviament innecessari; i intromissió en la vida privada de l'individu.

En el web de posts gratuït Hatelabo, un usuari anònim es mostrava obertament contrari [ja] a aquest costum:

新人に花見の場所取りをさせる会社ってまだあるのか？　外国育ちの俺には心底意味がわからん。 勤務時間外に付き合わせるだけに飽きたらず場所取りって！　人を何だと思ってるんだ。 俺なら絶対にやらないね。絶対にだ。

Encara hi ha companyies que obliguen els nous treballadors a agafar lloc per al hanami de la companyia? Com que vaig créixer en un país estranger, no ho acabe d'entendre. A més de la pesada càrrega social fora d'hores de treball, usar-los per a reservar un espai? Qui dimonis es pensen que són? Mai ho acceptaré. De cap manera.

Un altre usuari anònim responia al comentari:

外国育ちでも新入社員でもないし若者でもないんだけど、同意。 好きな人がやるのはいいんだけど、集団が個人に強制するのはよくないよねー。なにごとも。

Jo no vaig créixer en un país estranger, no sóc un nou empleat ni tampoc sóc jove. Però estic d'acord amb tu. Està bé si estàs disposat a fer-ho, però no està bé ni de bon tros que la societat obligue les persones a fer-ho. O a fer qualsevol cosa.

Homes de negocis japonesos mentre treballen al parc.
Foto de GaijinSeb (CC BY-NC-ND 2.0)

A Twitter, l'usuari xxxxxlg (@xxxxxlg) escrivia sobre la seua pròpia experiència amb la tradició primaveral:

‏@xxxxxlg: 1,2年目の新人による上野公園でのお花見会のミーティングが行われた。事業本部100人が参加する大花見会なため予算やスケジュールなどかなり細かく考えなければならないらしい。ちなみに当日の花見の場所取りは徹夜。

@xxxxxlg: Els treballadors de primer i segon any ens vam reunir amb motiu d'una festa hanami al parc Ueno. En principi, havíem de planejar els detalls del pressupost i l'esquema de la gran festa hanami en la qual participarien cent persones de l'oficina central d'operacions. Per cert que reservar un lloc per a la festa hanami comença la nit prèvia a tan assenyalat dia.

Escrit per Ayumi Nakajima · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Dotzenes de treballadors, immigrants sense papers de nacionalitat bengalí, van resultar ferits [en] a les granges de maduixes del sud-oest de Nea Manolada (Grècia), quan els patrons dispararen contra ells sols pel fet d'exigir el sou impagat durant mesos. Es tracta del darrer incident en un país on l'aversió cap als immigrants va en augment.

El terrible espectacle de violència ocorregut el passat 17 d'abril de 2013 ha fet que el clamor s'estenga per tot Grècia i que els internautes llancen un boicot contra les maduixes de “sang” [en], un boicot que s'inicia a la regió escenari de l'atac.

Com a conseqüència de les protestes nacionals i internacionals, dos dies després, el 19 d'abril, la policia grega va arrestar tres sospitosos [en] en relació amb el tiroteig, acusats d'intent d'assassinat. El ministre de Protecció Ciutadana del país va prometre que cap de les víctimes seria deportada i des del Ministeri es va anunciar que es considera la possibilitat de garantir-los el permís de residència per raons humanitàries.

Aquest vídeo granulós, enregistrat a través del mòbil, va ser publicat a Youtube per Kostas Onisenko, periodista del diari I Kathimerini, i en ell es pot veure els treballadors immigrants que jauen ferits en terra minuts després d'haver sigut agredits:

És una mostra més del racisme i el nacionalisme ètnic creixents [en], en un país econòmicament devastat i amb extremistes com el partit neonazi “Alba Daurada”, que es nodreix de la retòrica racista, la violació sistemàtica dels drets humans i el maltractament als immigrants.

Sols tres dies abans de l'incident de Manolada, un informe [en] elaborat pel comissionat per als Drets Humans del Consell d'Europa criticava tant el ministre de Protecció Ciutadana, Nikos Dendias, com el primer ministre Antonis Samaras, per l'estigmatització retòrica dels immigrants. Dedalos (@dedalos_gl) comentava a Twitter:

@dedalos_gl: Quina ha sigut la resposta del govern grec al darrer informe sobre els drets humans a grècia #Manolada? #Dendias_resignation

Inicialment, els principals canals de televisió a penes si van esmentar —si és que ho feren— els successos de Manolada. Foren els usuaris de Twitter, tant des de Grècia com des de fora de les seues fronteres, els qui van cridar l'atenció pública sobre els fets, com assenyalava Craig Wherlock (@teacherdude):

@teacherdude: Als noticiaris grecs els hauria de fer vergonya la seua cobertura del tiroteig de #Manolada. Aquesta vesprada ocupava el sisè lloc a NET i Star ni en va parlar. Vegeu el meu TL

A mesura que s'estenia la notícia del tiroteig, un esclat de ràbia i commoció sacsejava Twitter. L'usuari @MavriMelani va compartir una fotografia dels treballadors ferits:

@MavriMelani: Φωτογραφια με τραυματισμενους μεταναστες μετα τη δολοφονικη επιθεση που δέχθηκαν#Manolada

Giorgio (@Zorzinio) va comentar la violenta imatge, fent referència a les bombes que, el mateix dia, havien matat tres persones i ferit més d'un centenar a Boston:

@Zorzinio: Οταν είδα την φωτο νόμιζα ότι ήταν απο Βοστώνη!! #Manolada #rbnews

Cyberella (@Cyberela) evocava el grup supremacista blanc d'extrema dreta americà, el Klu Klux Klan:

@Cyberela: Ressuscitant el KKK a #manolada. Disparen contra els immigrants per haver exigit els sis mesos de sou endarrerit. #bloodstrawberries

Katerina Kanelidou (@KatKanelidou) es demanava com era possible una cosa tan terrible:

@KatKanelidou: Com permetem que passe una cosa així? Podem considerar-nos encara ‘civilitzats'? #manolada #Greece

Harris (@hchrono) contemplava la tragèdia com un pas enrere per a Grècia:

@hchrono: Esclavitud i barbàrie. Grècia saluda l'Edat Mitjana #manolada

Bilibidon (@bilibidon) feia un joc de paraules que combinava el títol d'una famosa cançó dels Beatles [Strawberry Fields] amb el d'una pel·lícula sobre el genocidi cambodjà [Killing Fields]:

@bilibidon: Strawberry Killing Fields Per Sempre… #manolada

Gràfic que insta al boicot de Manolada, tuitejat per @giannisg_

Boicot dels mitjans de comunicació ciutadans

L'incident ha motivat una campanya als mitjans de comunicació ciutadans [el] per tal d'instar els consumidors i negocis de tot el món a boicotejar les “maduixes de sang” (#bloodstrawberries), que es com les anomenen els manifestants, de la granja de Nea Manolada:

@moumouris: #greece #manolada als treballadors del camp se'ls paga amb bales. no compreu #bloodstrawberries

@IrateGreek: La meua mare estava a la parada de fruita del supermercat. Un ancià darrere d'ella va mussitar: “No compre maduixes.” #manolada #bloodstrawberries

@alepouda: 2 supermercats a #greece han prohibit les #bloodstrawberries de #manolada després dels correus electrònics enviats per la gent http://goo.gl/ax96L #boycott

@myScarletCarpet: T'agraden les maduixes? I les #BloodStrawberries? http://scarletcarpet.blogspot.com/2013/04/too-many-strawberries-will-kill-you.html …

La resposta internacional a la campanya va motivar una reacció oficial per part del comissionat d'Afers Interiors de la Unió Europea a Twitter:

@MalmstromEU: Des de Grècia arriben notícies esgarrifoses sobre un tiroteig contra treballadors immigrants. Espere una investigació completa per part de les autoritats gregues/CM bbc.co.uk/news/world-eur…

“La meua germana petita també boicoteja les #bloodstrawberries”. Foto tuitejada per Maria Sidiropoulou

Un tipus d'esclavitud moderna 

Tot i que la gravetat de l'incident no té precedents, no es tracta d'un fet aïllat. En el passat s'han fet esforços per tal de cridar l'atenció de les autoritats sobre aquesta forma de moderna esclavitud, com ara el reportatge d'investigació signat pels periodistes Dina Daskalopoulou i Makis Nodaros, la versió anglesa del qual es troba disponible ací [en].

Hi ha hagut incidents similars abans [en] a la mateixa zona, però han rebut escassa cobertura als mitjans de comunicació tradicionals, com apunta el col·lectiu de periodistes i activistes The Multicultural Politic (El Polític Multicultural):

[...] El 2008, els activistes del Partit Comunista grec [van iniciar] una campanya a favor d'augmentar el salari promedi de 22 a 25 euros diaris. Els treballadors i partidaris de la campanya es van trobar amb una violenta confrontació [en], durant la qual molts treballadors foren colpejats i van patir greus lesions. [...] Les investigacions adicionals dutes a terme pels periodistes revelaren com els funcionaris municipals venien documentació falsa als treballadors immigrants i com la persecució policial va guanyar els periodistes “atenesos” l'hostilitat dels contractadors locals, cosa que explicaria, almenys parcialment, la limitada informació oferta al voltant del recent cas de violència.

L'agost de 2012, un treballador egipci fou arrossegat amb un cotxe pels carrers [en] de la ciutat de Nea Manolada, però l'incident no va suscitar l'interès de les autoritats per investigar les condicions de vida i de treball dels empleats de les granges en aquella àrea. Se sospita que un dels tres capatassos en espera de judici pel darrer tiroteig és el responsable d'haver arrossegat el treballador egipci amb el cotxe.

El periodista Yiannis Baboulias explicava [en] les raons d'aquesta continuada impunitat:

Els grangers de Manolada, elogiats més d'una vegada tant pel govern com pels mitjans de comunicació pel seu esperit empresarial, han gaudit d'impunitat durant anys. El reportatge de Nodaros parla de les barraques en les quals s'obliga a viure els treballadors, que paguen el lloguer als seus patrons; dels supermercats il·legals que venen productes caducats per dues o fins i tot tres vegades el seu preu; i de l'escandalosa tolerància per part de les autoritats que no han fet res per aturar això malgrat els més de 150 expedients contra ells.

@Cyberela: En conclusió sembla que els funcionaris a #Greece eren conscients de les condicions i celebraven als fòrums europeus la innovació de “l'or roig” #Manolada

En el moment d'escriure aquest article, s'obria un blog dedicat en exclusiva al tema per tal de promoure la crida al boicot en set idiomes [en, de, es, fr, it, pl, pt], alhora que continuen les cancel·lacions de les comandes fixes de maduixes procedents de Nea Manolada.

L'incident fou relatat pel periodista Nikos Moumouris [en] en un reportatge escrit en col·laboració amb l'autor de GV Asteris Masouras [en]. BeatriceDeDante va recollir les imatges [es] de l'incident.

Aquest post és part de la nostra cobertura especial Europa en crisi.

Escrit per Jasmina Babic · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

A mesura que, en els darrers anys, s'intensificava [en] la disputa territorial entre la Xina i el Japó per les illes Senkaku, s'incrementava també el nombre de drames televisius [zh] sobre la Primera [es] i Segona Guerra Sinojaponesa, que van costar la vida a milions de xinesos. Les autoritats de l’Administració Estatal de Ràdio, Cinema i Televisió [en] es mostraven encantades d'aprovar aquests guions patriòtics.

Però la nuesa reflectida en les dues fotografies fixes que es van filtrar al popular web de microbloguing xinès Sina Weibo han resultat excessives als tranquils canals de notícies controlats per l'estat, incloent-hi la Televisió Central i el Diari del Poble, que van criticar [zh] els implacables drames televisius antijaponesos [es] que s'emeten al país per ser massa vulgars.

Un usuari de Sina Weibo va filtrar dues fotos preses d'un drama sobre la guerra sinojaponesa en el qual una jove nua saluda un grup de soldats xinesos.

Les fotos, que han circulat àmpliament per Internet, foren recollides pels canals de notícies provincials el 9 d'abril [zh] i pels nacionals [zh] al voltant de dos dies després.

Les ones televisives xineses estan inundades de drames bèl·lics antijaponesos. Segons l'informe d'un noticiari local, 70 dels 200 drames emesos en horari central a les principals cadenes de televisió el 2012 tractaven de la guerra sinojaponesa. Fonts de Hengdian Movie i Television City [un combinat de productores de pel·lícules i sèries dramàtiques amb base a la província de Zhejiang] van declarar [zh] que dels 300.000 actors que figuren en la seua nòmina, el 60% han interpretat a soldats japonesos.

Cada any, al voltant de 48 equips de producció treballen en drames antijaponesos sobre la invasió. Un actor que interprete el paper d'un soldat japonès pot morir un total de vuit vegades al dia. Es tarda més o menys quatre mesos a completar una d'aquestes produccions, el que es tradueix en més d'un bilió de soldats japonesos “morts” sols a Hengdian.

En resposta a les fotos filtrades, el web de titulars Sina Weibo va fer una recopilació [zh] de captures de pantalla d'altres moments vulgars apareguts en drames bèl·lics. La col·lecció d'imatges va ser republicada més de 30.000 vegades en menys de 24 hores i va atraure milers de comentaris.

Ací dessota podeu trobar la compilació traduïda:

Un grup de soldats japonesos armats fugen d'una dona que els apunta amb una fletxa.

Qualsevol arma és massa feble — deixeu-me espedaçar el soldat japonès. Els seus braços són tan forts que trenquen per la meitat el soldat japonès sense cap dificultat.

Els nostres soldats han esdevingut agents secrets armats amb vehicles quatre per quatre. Què té això a veure amb la guerra sinojaponesa?

Mireu aquesta joveneta. Encara que està rodejada per soldats japonesos, amb el seu tai txi txuan, el seu toc de la mort i les seues puntades voladores, mata amb les mans nues tots els soldats ben armats amb fusells.

Aquest drama combina la invasió japonesa amb una història d'amor, de debò estan combatent els japonesos?

Aquesta és la millor. Un “heroi” antijaponès llança una bomba al cel i abat un avió de combat japonès!!! Quin bluf!

Llançar-se d'un espadat per atrapar les patrulles de soldats japonesos i matar-los… Series molt afortunat si no et mates en l'intent, com ningú pot esperar que sigues capaç de matar soldats japonesos després d'això?

He sentit a dir que aquest fusell es diu AK47…

Els cibernautes de Weibo van desacreditar aquestes pel·lícules, perquè consideren que distorsionen la història real de la invasió. Com a reacció a la imatge de la jove nua, l'usuari “City Grass 2013″ (＠城草 2013) escrivia [zh]:

惊闻抗战片竟然有女战士全裸面对一排战友的镜头，为了收视率真的一点底线都没有吗！近年拍的好多抗日片也是以搞好为噱头，甚至连妓女都成了抗日英雄，女演员在战场上也是描眉抹唇，搔首弄姿，严重与历史失实。这怎么能让孩子们看。

Molt sorprès d'escoltar que apareix una heroïna nua saludant un grup de soldats xinesos en un drama antijaponès sobre la invasió. En canvi, per a molts espectadors, no existeix cap punt de referència?! Recentment, els drames antijaponesos sobre la invasió llancen un munt d'idees estranyes, alguns fins i tot converteixen les prostitutes en heroïnes antijaponeses. Quan les actrius estan en el camp de batalla, porten maquillatge i es mostren sexualment atractives. Han tergiversat la història. Com podem deixar que els nostres nens vegen això?

L'usuari “Forest big wood” (＠林林林林大木) trobava [zh] còmic l'estil de la televisió per a adults:

这抗日片也能拍出AV的风格来，实在是彰显了我党一种与时俱进的好风气啊。鼓掌一整天…

El fet que puguen fer televisió per a adults a partir del tema de la invasió japonesa posa en relleu l'estil progressista del nostre partit, progressa amb els temps. Em passe el dia aplaudint…

El guionista Bei Cun (@北村) es mostrava disgustat per l'argument [zh]:

拍点正儿八百的抗日片有什么不好？抗战是严肃而又悲壮的，是中国人心中之痛，这么戏耍太过份了！我觉得污染荧屏是一回事，最让人伤心的是对不起英烈们。因为他们真实流过的血和泪都因此被遮蔽了。

És que no poden produir alguna cosa més seriosa? La guerra sinojaponesa és un episodi històric molt solemne, alhora que un trauma per al poble xinès. Aquests arguments no sols contaminen la televisió, sinó que també deshonren els nostres herois en soterrar la seua sang i les seues llàgrimes.

L'usuari “Observe the Red Cross – 365″ (@看听-红十-365) es preguntava [zh] sobre els responsables d'aquesta situació:

电视一开全是抗日片，严重扭曲历史真象以及拿假爱国作为娱乐文化并获取利益，我就觉得超级恶心～～～～～仔细想想这是谁的错～～～～

La televisió està inundada de drames antijaponesos sobre la invasió que capgiren la història. Venen fals patriotisme com si fóra entreteniment sols per guanyar diners. És tan repugnant… però quan t'atures a pensar, qui n”es el culpable…

La major part del poble xinès entén que les autoritats responsables de la propaganda han fomentat la producció d'aquests drames antijaponesos. Per això l'usuari “ThreeWatches” va qualificar d'hipòcrites les crítiques dels mitjans estatals, la CCTV i el Diari del Poble [zh]:

抗日片确实烂得没有底线，但“科幻、愚民”这些话从央视和人民日报嘴里说出来，就像强奸犯骂别人猥亵妇女一样怪怪的。

És cert que els drames sobre la invasió han perdut el seu punt de referència, però quan la CCTV i el Diari del Poble els critiquen per “disbaratats i foscos”, sona tan estrany com si els violadors s'acusaren entre ells d'assetjar les dones.

“Water Rita” (@水水Rita-天然呆) es burlava del llenguatge nacionalista de la conspiració i deia [zh]:

我怀疑，这些所谓的导演就是境外敌对势力，故意把抗日片拍成这样惹人厌的

Tinc la sospita que els directors són les forces enemigues de l'exterior que, de manera intencionada, produeixen aquests terribles drames antijaponesos sobre la invasió.

Escrit per Oiwan Lam · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

La Viquipèdia té la meitat d’articles que la Wikipedia castellana, tot i que 420 milions de persones parlen castellà [es] al món, mentre que els parlants del català no arriben als 10 milions.

En un moment en què Catalunya està immersa en un debat sobre la conveniència d'independitzar-se d'Espanya, el paper de la Viquipèdia per donar a conèixer al món el país i la seva gent s'ha intensificat. Aquesta és una de les motivacions principals que empenyen 1.500 viquipedistes, no necessàriament catalans, editar articles cada mes.

El primer article de la Viquipèdia va ser el primer a aparéixer en llengua no anglesa i es va publicar tan sols dos mesos després del naixement de l'edició original de la Wikipedia en anglès. De les 285 edicions lingüístiques de l'enciclopèdia en línia, la catalana és la quinzena [en] per volum d’articles. I ocupa el primer lloc de l’índex [en] de la Wikimedia Foundation que mesura la qualitat dels mil articles més importants.

La vesprada del 12 d’abril de 2013, el comptador d’articles de la Viquipèdia assolia el número 400.000. Feia temps que tothom es preparava per a la celebració dels 400.000 i per fi s'arribava amb l'article Heli-4. Així ho anunciava David Parreño (@dapamont), actiu viquipedista de sols 17 anys i coordinador de comunicació de Wikimediacat:

@dapamont: URGENT | Nota: La Viquipèdia en català assoleix els 400.000 articles i marca el rècord d'usuaris actius http://ves.cat/dJrG  #viquipèdia

Una eina per defensar la cultura catalana

La Viquipèdia és una versió peculiar de la Wikipedia, perquè ha esdevingut un suport fonamental d’una llengua i una cultura històricament discriminades per ser les pròpies d’una nació sense estat.

Segons un estudi de l’Amical Viquipèdia (@Wikimediacat), l'associació que promou l'enciclopèdia lliure en l'àmbit català, aquesta és una de les motivacions principals que empenyen els viquipedistes catalans a editar. Àlex Hinojo (@Kippelboy), project manager de Wikimediacat i creador de @CatalanMuseums, explica:

Molta gent diu que edita perquè és divertit, per aprofundir en un tema…i per fer país. Com en altres temes, la societat civil catalanoparlant sempre manté un cert activisme en favor de la seva llengua.

Viquimarató a les Drassanes Reials (Barcelona), el dia del 12è aniversari de la Viquipèdia. Març de 2013. Foto de @Kippelboy.

Tensions amb la versió espanyola

Un estudi de Mark Graham, investigador de la Universitat d’Oxford, a partir de les xifres obtingudes per la combinació de dades geolocalitzades de WikiLocation i Georeferenzierung, mostra que des de territori espanyol s'han fet 35.000 articles amb coordenades en català, per dinou mil en castellà. Segons Graham, “enlloc del món s’aprecia una visibilitat tan alta d'una llengua relativament poc parlada.”

La Viquipèdia és percebuda pels usuaris catalanoparlants com una ferramenta per a la defensa de la seua cultura, el que en ocasions genera friccions identitàries amb l'edició espanyola. Els viquipedistes no sols tradueixen; sovint aporten una perspectiva cultural pròpia que pot entrar en conflicte amb altres perspectives culturals. Malgrat la voluntat d'entesa, els conflictes no sempre es resolen fàcilment. Una notícia apareguda a Vilaweb el desembre de 2012, relatava que Joan Inglada, bloguer de +VilaWeb, va traduir l’entrada de l’escriptora Anna Rosselló al castellà, però un wikipedista va canviar ‘escriptora catalana’ per ‘espanyola’, fins i tot en contra de la voluntat de l'autora. Finalment, l’autor sol·licità la retirada de l’article. Arran d’això, Inglada va investigar altres articles, com el de l'assagista valencià i referent de la cultura catalana Joan Fuster, i va detectar idèntiques correccions, com explica en una entrada del seu blog.

Mapa de M. Graham que il·lustra l'idioma de la majoria d'articles publicats a Wikipedia per país. Imatge usada amb permís.

La lluita per un “chapter” propi

Fa anys que els viquipedistes catalans negocien amb la Wikimedia Foundation, la Fundació internacional que promou la Viquipèdia i els seus projectes germans, per obtenir un reconeixement oficial de l'edició catalana, ja que l'estructura organitzativa de l'enciclopèdia lliure es basa en criteris fronterers i la catalana és una nació sense estat. Hinojo ho explica així:

Existeixen diverses associacions locals arreu del món anomenades “chapters”. El que passa és que aquestes associacions es basen en delimitacions frontereres i nosaltres ens basem en interessos temàtics (la cultura catalana), i no fronterers. En ser un país sense Estat, vam proposar a la Wikimedia Foundation que ens donés un “reconeixement oficial” com a “chapter” i portem més de 4 anys de negociacions. Encara no tenim l'aprovació oficial.

Com a solució temporal a aquesta situació, el 2008 es va crear l’Amical Viquipèdia (@WikimediaCat) per fer la feina de carrer. Des de l'associació, que actualment compta amb vora 60 membres, es promou l’enciclopèdia en línia a l'àmbit català mitjançant activitats com les viquimaratons, els concursos d’entrades a les escoles o les col·laboracions amb institucions com universitats, museus o biblioteques.

Escrit per Cristina Simón · comentaris (1)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Thatcher, que va morir el proppassat 8 d'abril als 87 anys com a conseqüència d'una aplopexia, va ser la primera dona en liderar el Regne Unit i en dirigir un dels majors poders occidentals. Els mèrits de les seues reformes econòmiques i polítiques, que va dur a terme en el transcurs dels onze anys que va abastar el seu mandat, romanen matèria de debat [en].

Per a obrir boca, una confusió fotogràfica còmica a Tailàndia. El Canal 5, una televisió de propietat estatal, va mostrar [tha] per equivocació una fotografia de Meryl Streep, en lloc de la de Thatcher, cosa que va generar gran desconcert entre els telespectadors tailandesos. Aquesta vergonyosa anècdota va desencadenar un torrent de reaccions [tha] al ciberespai, de manera que el Canal 5 va haver de publicar un comunicat de disculpa a la seua pàgina [tha] de Facebook.

La televisió estatal tailandesa mostra l'actriu Meryl Streep com si fóra l'exprimera ministra britànica Margaret Thatcher.

Saksith Saiyasombut pensa [en] que l'errada és degut a una recerca d'imatges ràpida a Google:

Obviously, this was the result of a quick Google picture search and taking the next best picture that showed up. But it does beg the question whether or not this will be the last time that a TV newsroom will make such a (admittedly hilarious) mistake and confuse the real world figures with the actors playing them – we probably can expect to see future mix-ups like Hellen Mirren as Queen Elizabeth II or Morgan Freeman as Nelson Mandela!

L'exprimera ministra britànica Margaret Thatcher. Foto de Wikipèdia.

Òbviament, és el resultat d'haver fet una recerca d'imatges ràpida a Google i haver pres la primera fotografia de bona qualitat que van trobar. Però no evita que ens preguntem si serà o no l'última vegada que la redacció de notícies d'una televisió cometa una errada (certament hilarant) i confonga personalitats del món real amb els actors que les intrepreten – potser haurem d'esperar veure en un futur Helen Mirren com si fóra la reina Isabel II o Morgan Freeman en la pell Nelson Mandela!

En una nota més seriosa, les referències a la Dama de Ferro procedents de països on les dones ocupen el càrrec de primera ministra concloïen que les seues líders semblen mancades de la “qualitat fèrria” que caracteritzava Thatcher. Chuvit Kamolvisit, un diputat del parlamant tailandès, va qualificar [tha] Yingluck Shinawatra, primera ministra del seu país, de “Dama titella” que ha d'aprendre molt de Thatcher. Noom Maung Non va escriure [tha]:

Margaret declared war with Argentina to protect the Falklands, which were far far away from English. But in [the Thai] case, the Khao Praviharn belongs to us Thai but Yingluck wants to give way to the Cambodians.

Margaret va declarar la guerra a Argentina per a protegir les Malvines, que estaven molt, molt lluny dels anglesos. Però en aquest cas [el tailandès], el temple de Preah Vihear ens pertany a nosaltres els tailandesos, encara que Yingluck vulga lliurar-lo als cambodjans.

Mentrestant, a les Filipines, Dave Llorito va escriure [en] una peça el 2007 que, encertadament, va titular “Gloria Arroyo no és Thatcher”, en la qual argumentava que tot i que l'expresidenta de les Filipines tractava d'implementar polítiques thatcherianes, fallava bàsicament perquè a “Arroyo li mancava l'ànima” de la Dama de Ferro.

A Indonèsia, un lector [en] del Jakarta Post lamentava la pèrdua d'una líder mundial tan important i desitjava que el seu país poguera tenir una dirigent com Thatcher:

…someone with that sort of valor, the sort of dominant spirit that is not afraid. We need a piece of iron to smash corruption and inconsistency in this country.

… algú amb aquella classe de valor, la classe d'esperit dominant que no té por. Necessitem una peça de ferro per acabar de manera contundent amb la corrupció i la inconsistència d'aquest país.

Singapur, en canvi, sembla que no pateix escassetat de líders del tipus “ferri”. La mateixa Thatcher va confessar [en] durant la seua primera visita a Singapur el 1985 que Lee Kuan Yew es comptava entre els pocs dirigents mundials que més admirava per la seua envergadura com a líder. Sammyman deia [en]:

How to compare the immortal with the mere mortal like Thatcher?!?

Com comparar l'immortal amb un mer mortal com Thatcher?!?

Altres discrepen. L'usuari steffychun escrivia [en] al fòrum Sam's Alfresco Heaven:

Both are neoliberal. But Lee is dictatorial. Thatcher won elections freely.

Tots dos són neoliberals. Però Lee és dictatorial. Thatcher va guanyar les eleccions democràticament.

En la mateixa línia, Johnny333 afirmava:

Under LKY (Lee Kuan Yew) true unions did not exist. NTUC is nothing more than another PAP (Singapore's ruling party) organisation.

Sota LKY (Lee Kuan Yew) no hi havia autèntics sindicats. L'NTUC no és més que una altra organització del PAP (partit en el govern de Singapur).

En el blog Philolitics, sobre filosofia i política, seamus23efc escrivia que prefereix [en] Thatcher abans que Lee:

Despite me disliking both Maggie and Harry, who would I choose?

Definitely not the one who outlawed protests, freedom of speech and assembly, who engages in smearing campaigns against opposition politicians and showing disrespect to them and the ones that wages war indirectly with the working class with salaries higher than President Obama’s.

If I could choose between these two people, I would go for Maggie.

Tenint en compte que no m'agraden ni Maggie ni Harry, a quin dels dos escolliria?

Definitivament no a qui va il·legalitzar les manifestacions, la llibertat d'expressió i de reunió, a qui es va embarcar en campanyes per tal de calumniar polítics de l'oposició i faltar-los al respecte, a ells i als qui indirectament fan la guerra al costat de la classe treballadora, amb sous més elevats que els del president Obama.

Si poguera triar entre aquestes dues persones, em quedaria amb Maggie.

Escrit per Aim Sinpeng · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Els problemes de “l'enciclopèdia lliure” es multiplicaren quan Vladímir Pikov, portaveu de Roskomnadzor (l'agència encarregada d'elaborar la llista negra), va parlar a la ràdio nacional [ru], on va revelar que 15 articles de la Wikipèdia es troben actualment entre les URL prohibides a Rússia. “[Wikipèdia] ha estat en la llista molt de temps”, diria [ru] després Pikov a Interfax.ru i afegia “per què sembla que la gent tot just se n'adona ara, no ho sé.”

No obstant això, pareix que el responsable últim de la confusió és el govern, ja que els funcionaris van cometre la negligència de no informar Wikimèdia Rússia sobre res del que s'havia inclòs a la llista negra fins la setmana anterior. (Pikov diu que Roskomnadzor no va aconseguir localitzar els administradors no voluntaris de la Wikipèdia.) Com agreujant d'una situació ja desastrosa, els documents que s'han transmès darrerament a Wikimèdia estan plens de buits cronològics. Segons l’autèntic [ru] directori del “registre conjunt”, per exemple, l'article “Cànnabis” va entrar en la llista negra a mitjan desembre de 2012. L’informe [ru] enviat el 5 d'abril, tanmateix, afirma que la brigada antidroga va prendre la decisió el 26 de març de 2013.

La realitat és que, des de l'any passat, els reguladors estatals i la policia han pres, almenys, set decisions redudants sobre la inclusió de l'article “Cànnabis” de la Wikipèdia a la llista negra de RuNet. En un post [ru] publicat el 8 d'abril, Wikimèdia Rússia va revelar que són un total de deu articles de la Wikipèdia (no quinze, com Pikov va declarar l'emissora RSN) els que estan tècnicament prohibits a Rússia a hores d'ara. Aquestes entrades de l'enciclopèdia tenen relació amb els narcòtics (fumar cànnabis, LSD, etc.) i el suïcidi (autoimmolació, “mètodes de suïcidi”, i similars), inclouen tant els articles en rus com en anglès i van ser seleccionats per funcionaris de tres agències diferents: Roskomnadzor, FSKN (la brigada antidroga) i Rospotrebnadzor (reguladors dels drets del consumidor).

La Wikipèdia russa va anunciar [ru] el descobriment a través del seu compte de Twitter amb un reconeixement cap als companys que també són presa de la llista negra federal:

Вот оно наконец и случилось: нас внесли в чёрный список (дважды?) за статью «Курение каннабиса». Привет @ru_pirateparty и @lurkmore_ru.

Bé, al final ha passat: ens han posat a la llista negra (doblement?) per l'article “Fumar cànnabis.” Hola @ru_pirateparty i @lurkmore_ru.

Des que va saltar la notícia, els wikipedistes russos han estat revisant i refinant [ru] febrilment l'article “Cànnabis”, tot i que no amb l'objectiu exprés de reconciliar el seu contingut amb les lleis de censura que Rússia aplica a l'Internet. L'article “Cànnabis” té gairebé sis anys (fou creat per primera vegada el desembre de 2006) i en aquest període de vida ha experimentat més de cinc-centes edicions. De fet, l'onada de revisions més recent apunta cap als estrictes estàndards d'objectivitat i citació de la mateixa Wikipèdia. En diversos panells de discussió [ru] de la Wikipèdia, els editors van expressar les seues opinions sobre la decisió de les autoritats russes de prohibir alguns dels seus articles. Mentre que alguns usuaris van mostrar la seua preocupació pel fet que els articles en qüestió no estigueren ben escrits, els comentadors s'oposaven, com era d'esperar, de manera unànime a esborrar o alterar el material del web per acomodar-lo a la llista negra de RuNet.

L'editor Dmitri Rojkov escrivia [ru] tot simplement:

Пусть закрывают, чё. Реакция на блокировку Википедии уже известна. Сами себя заблокируют.

Deixem-los tancar [el web], dimonis. La reacció al bloqueig de la Wikipèdia ja és conegut. [Sols] es bloquegen ells mateixos.

Un altre usuari, anomenat Tucha, àlies “stormcloud” (núvol de tempesta), reflexionava [ru]:

Пусть закрывают. Это может быть забавно, такая классная реклама для одной статьи.

Deixem que la tanquen. Podria ser divertit, una publicitat tan clàssica per un article.

Açò, evidentment, és una referència a l'efecte Streisand, és a dir, “el fenomen pel qual un intent per amagar o eliminar una peça informativa té la conseqüència accidental de publicitar la informació més àmpliament.” L'efecte es va deixar sentir amb força durant el cap de setmana: va propulsar l'article “Cànnabis” de la Wikipèdia russa a, aproximadament, un 13.000% [en] del seu tràfic normal. De les 431 visites que va rebre dijous 4 d'abril va passar a 56.000 visites l'endemà. Durant la setmana següent [ru/en], l'article “Cànnabis” va atraure més de 125 mil visitants, només un poc per davall que les altres dues entrades més consultades del web: Odnoklassniki (una xarxa social de RuNet) i Margaret Thatcher (que va morir el dia 8 d'abril).

En un post [ru] de notícies a ru.wikinews.org, el director executiu de Wikimèdia Rússia, Stanislav Kozlovski, es queixava que la vaga prerrogativa de la llista negra de RuNet amenaça un espectre irracionalment ampli de contingut en línia:

Даже название статьи «Курение каннабиса» можно подвести под его формулировку, так как законом запрещено упоминать о способах употребления наркотиков. [...] По самоубийствам аналогично: фразы «Есенин повесился», «Маяковскийзастрелился», «Ромео и Джульетта отравились» — уже повод для блокировки сайта, так как всё это способы совершения самоубийств.

Fins i tot el nom de l'article, “Fumar cànnabis,” el faria susceptible a la fórmula [de la llista negra], ja que esmentar els mitjans per al consum de drogues també és il·legal. [...] El mateix passa amb el suïcidi: les frases “Jesenin es va penjar,” “Maiakovski es va pegar un tir,” i “Romeo i Julieta es van enverinar” poden funcionar també com a excusa per a  bloquejar el web, perquè totes al·ludeixen a maneres de cometre suïcidi.

Jimmy Wales, fundador de la Wikipèdia, el 12 de juliol de 2008, foto de Joi Ito, CC 2.0.

El mateix 9 d'abril, Jimmy Wales, fundador de la Wikipèdia responia [ru] a Ain92 [en], un wikipedista amb base a Rússia, que havia notificat a Wales en la seua pàgina d'usuari que “dos articles de la Wikipèdia anglesa han estat prohibits (inclosos a la llista negra) per Roskomnadzor.” La contestació de Wales fou inequívocament desafiant:

En la meua opinió, que em bloquegen sempre és preferible a col·laborar amb els censors. És fonamental comprendre que la por a un bloqueig ampli del lloc web arrela en el fet que alguns ISP (presumiblement més petits) poden no disposar dels recursos tècnics necessaris per a bloquejar pàgines individuals, cosa que els obligaria a bloquejar tot el web per tal d'aplicar la llei. Creu-me, si aquests ISP bloquegen tot el web, mentre que altres ISP sols bloquegen pàgines específiques, els que bloquegen tota la Wikipèdia perdran clients molt, molt ràpidament. No som febles, som molt poderosos. Complaure les demandes dels polítics dèbils i covards – que són justament la classe que tem la difusió del coneixement – no és l'estil de la Wikipèdia.

Wales, però, no serà l'únic que decidirà com el contingut de la Wikipèdia relacionat amb les drogues – i el suïcidi – es desenvoluparà en resposta a les autoritats russes. Aquest honor recau en els editors voluntaris de la Wikipèdia, que són els primers responsables dels articles. Dit això, tots els indicis apunten que ni els funcionaris russos ni els wikipedistes cediran. Això significa que “Fumar cànnabis” i els seus veïns subversius probablement romandran a la llista negra de RuNet.

Escrit per Kevin Rothrock · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Tanmateix, res més lluny de la realitat, com es va demostrar, recentment, a la ciutat d’Ürümqi, al nord-oest de la Xina, dins de la regió de majoria musulmana de Xinjiang, on els estudiants d'ètnia uigur van ser proscrits i castigats per mostrar-se orgullosos de la seua cultura en algunes escoles i institucions públiques.

Una imatge viral

El 5 de març de 2013 una fotografia que mostrava un grup d'estudiants uigur de l'Escola Experimental de Xinjiang, dempeus en el pati, va esdevenir viral. A sobre, podia llegir-se la llegenda següent: “aquests estudians són castigats per portar el Taqiyah [barret musulmà per a l'oració, en]“.

La foto viral que va circular per la xarxa el 5 de març. Foto procedent d'Uighurbiz.net.

L'endemà, el Departament d'Educació va fer pública una declaració on explicava que els estudiants no havien estat castigats i que els professors només tractaven de convéncer una dotzena d'estudiants perquè es llevaren el Taqiyah durant la classe de gimnàstica. La policia de Xinjiang va mantenir en tot moment que l'incident no era més que una conspiració ordida pels poder estrangers.

Cartell a la porta principal de la Biblioteca Kashgar de la ciutat d'Ürümqi: es prohibeix l'entrada a l'edifici als usuaris que porten el hijab o el vel. Foto procedent d'Uighurbiz.net

No obstant aixó, les imatges pujades pels internautes [zh] mostren que no es tracta d'un incident aïllat. Alguns col·legis i biblioteques d'Ürümqi tenen cartells on s'explicita que queda prohibit l'accés als estudiants que porten el Taqiyah o el vel.

En un intent per defensar els seus drets culturals, alguns joves uigur van penjar fotos seues vestits amb roba ètnica. Per exemple, Zuo Kara (@佐克拉) va pujar [zh] aquesta foto de perfil el 6 de març i a continuació, explicava:

我觉得戴花帽是每个Uyghur的梦想，因为那代表着我们的民族，象征着我们的文化。看到上高中初中的很多男生女生戴花帽我很高兴很自豪很舒服，因为戴着花帽的他们一个比一个帅，漂亮，多抢眼。我戴花帽并不是装也不是学别人，我只是在尊重我们民族的文化和特色，我爱花帽，我为uygur 和新疆代言。

Zuo Kara amb el seu Taqiyah.

Portar el Taqiyah és el somni de tot uigur perquè representa la nostra etnicitat i simbolitza la nostra cultura. Quan veig, al batxillerat i la secundària, xics i xiques que porten el Taqiyah a l'escola, em sent orgullosa. Estan molt més guapos amb el seus Taqiyah. Ací porte el meu Taqiyah, no per imitar els altres. Sols vull mostrar respecte cap a la nostra cultura i personalitat ètnica. M'encanta el Taqiyah i parle pels uigur i per Xinjiang.

Molts manifesten el seu suport en el fil de comentaris:

苏昱：我是汉人，但我支持你们！天朝对你们所做的，无异于蒙元满清对我们汉人所做的，完全就是反人类暴行！

Rainer Su: Sóc xinesa d'ètnia han, però tens el meu suport. El que el Regne (el govern xinès) us fa és semblant al que ens va fer la dinastia mongolesa de Yuan i el que la dinastia manxú Qing va fer al poble han. La seua violència atempta contra la humanitat.

浪迹98：你真的很漂亮,由內而外的美麗.我覺得你說的很對,維吾爾族的文明是很燦爛的.不要像漢人一樣把什麼都丟棄掉

Liang Ji 98: Eres preciosa, de dins cap a fora. El que dius no pot ser més cert. La civilització uigur és molt rica. No faces com els xinesos han i abandones la teua cultura.

高墩营艺术节：好看！支持！这是人家的服饰文化和习俗，宪法明文规定”各民族都有保持和改革本民族风俗习惯的自由＂，任何个人和组织不得干涉！

Festival d'Art de Gao Dunying: Bonica! Ànim! Aquesta és la teua roba tradicional i la teua cultura. Segons la Constitució, tots els grups ètincs haurien de gaudir de llibertat per a mantenir i reformar la seua pròpia cultura i tradicions. Cap individu ni organització pot intervenir en la cultura d'un poble.

Uighurbiz.net va publicar diversos informes i comentaris a propòsit de l'incident. Anostaf citava el comentari d'Ilham Tohti [zh] del 7 de març:

公开倡导维吾尔族权益的学者伊力哈木·土赫提(Ilham Tohti)表示，“这（花帽事件）不是一个孤立的事件！限制维吾尔人的传统，习惯，穿着打扮意在弱化民族性，使维吾尔人逐步失去文化特性。事件再次提醒我们，保护民族文化及民族性（Identity)是摆在维吾尔民族面前最紧迫的问题。”
伊力哈木·土赫提还强调称，“有些事可以忍受比如身体疼痛，贫穷等等。但作为一个人的尊严被剥夺–最基本的人权被这样被糟蹋不应该忍受！作为一个民族的成员应该保护本民族的各项权益！再说，新疆当局的很多做法已经严重违反中国自己的法律，法规和宪法！”

L'investigador uigur Ilham Tohti, que advocava pels drets uigur, deia: “aquest no és un incident aïllat. Les restriccions sobre la tradició, hàbits i indumentària uigur erosionaran la nacionalitat i la identitat cultural uigur. L'incident ens recorda una vegada més que el més important per als uigur ara mateix és protegir la nostra cultura i identitat ètnica.”

Ilham Tohti també remarcava: “Podem tolerar el dolor físic i la pobresa. Pero no podem ser privats de la nostra dignitat. No hauríem de permetre que els nostres drets humans bàsics siguen trepitjats d'aquesta manera. Cada membre del nostre grup ètnic hauria de protegir els nostres drets. El govern de Xinjiang ha violat les lleis, normes i constitució pròpies de la Xina.”

El 16 de març, el lloc web va publicar un altre comentari [zh] en el qual criticava la manca de respecte cultural de les autoritats de Xinjiang a l'hora de tractar l'incident del Taqiyah:

新疆当局在处理“花帽事件”时一如既往的使用了“境外势力”这一“灵丹妙药”。至此，绝大多数维吾尔人已不敢再对“花帽事件”发表看法并陷入了沉默，因为对此发表任何看法都会被当做“分裂分子”来处理。
但是，“花帽事件”并不会因为新疆当局的“辟谣”以及与“境外势力”联系在一起而结束。新疆当局长期以来限制和不尊重维吾尔文化，这一问题已经越来越严重，并持续引发维吾尔人的不满。

Les autoritats de Xinjiang recorren una vegada més als “poders estrangers” quan es tracta d'explicar l'afer del Taqiyah. És per això que el poble uigur ha deixat de discutir sobre aquest fet, ja que si no, haurien sigut assenyalats com “separatistes”.

No obstant això, el conflicte no acabarà perquè s'usen determinades etiquetes com ara “rumor” o “poders estrangers”. Fa temps que les autoritats de Xinjiang mostren molt poc respecte cap a la cultura uigur i el problema s'esdevé cada cop més i més greu. El poble uigur és infeliç.

Escrit per Oiwan Lam · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Rapsòdia de la contractació, un emotiu curtmetratge d'animació que capta la rigidesa i els nombrosos obstacles que jalonen el procés de recerca de treball pel que han de passar els estudiants japonesos, ha esdevingut viral amb més de 350.000 visionats.

La pel·lícula, obra de l'estudiant Maho Yoshida [ja], fou pujada a YouTube el passat 9 de març i il·lustra una estudiant universitària despreocupada, normal i corrent, que de sobte es troba lluitant per aconseguir un treball entre una multitud d’aduladors [es] vestits uniformement, concentrats i competitius.

L'usuari de YouTube afas afsa rememora els dies en què cercava un treball en el següent comentari:

afas afsa:
ああこんな感じだったなあ 不気味な就活生の一員になるのは嫌だったけど、内定が無いのも嫌­だった
笑われないよう間違えないよう、見よう見まねで、自分も不気味な­就活生に成り果てた
「就活が下手」という、ただそれだけの理由で、一体どれぐらいの­才能ある若者たちが無能のレッテルを貼られて心を挫かれていった­のだろうと思った

Oh, recorde que jo era així. Odiava ser part d'una multitud de caçadors de treball, però també odiava no tenir ofertes de treball. Vaig intentar no cometre cap error, de manera que no pogueren riure's de mi… sols calia fer el que tothom feia. Vaig quedar reduït a aquesta condició per l'espantosa cerca de treball. Em pregunte a quants joves amb talent se'ls etiqueta d'incompetents i se'ls trenca el cor, únicament perquè “manquen d'habilitat en la caça de treball”.

Mentre que l’atur juvenil al Japó no és tan greu [en] com a la majoria del món desenvolupat, bona part dels qui comenten es mostren preocupats que la rígida estructura social, no l'economia, faça que el procés de contractació siga competitiu i complex:

Bad Apple:
自分を取り繕うだけで社会から認められるという社会構造がまずゴ­ミだな。

Si l'única manera de guanyar el reconeixement social és amagar el teu autèntic jo, llavors l'estructura de la societat ha d'estar podrida des de l'arrel, no?

blackkitty0312:
日本はこういう社会構造だというのを世界から見てどう思うのか？­

Si l'estructura social del Japó és així, què ha de pensar la resta del món quan veja açò?

Estudiants en el transcurs de la sessió informativa d'una empresa de contractació. Foto de Dick Thomas Johnson (CC BY 2.0), presa l'11 de desembre de 2011

kokore012ify:
今の日本社会にはどこか束縛があるような気がする。ビニールハウ­スに閉じ込められたような。これからの日本はもっと自分という人­間を表現できる時代が来るべきだと思っている。動画をうpされた­かた、本当に面白い作品でした。

Tinc la sensació de restricció dins la societat japonesa actual, com si estigueren atrapats en un hivernacle. En el futur, al Japó, crec que hauria d'existir un moment en què hom poguera expressar-se com a ésser humà. Gràcies per penjar el vídeo, és molt interessant.

Tanmateix, alguns dels qui opinaven no estaven d'acord amb què el sistema de contractació matxuca la individualitat:

Mephist007:
就職するという意味を良く考えよう。貴方に給料を払ってくれるの­は、貴方を拘束しているからじゃない。また自分が利益を作り出せ­る人間であれば会社に所属する必要はない。もはや「働いたら働い­た分お金がもらえる」という仕事は存在しない。たとえ数年は無理­でも、将来会社の利益を作り出せる人材であると思ってもらえれば­、会社は貴方を雇用します。貴方と会社は対等なのです。

Reflexionem sobre el significat d'un “treball”. Si et pague un sou, no és perquè vulga dominar-te. La gent que pot generar els seus propis beneficis no necessita pertànyer a una companyia. El tipus de treball “treballa, i aconsegueix diners per cada minut treballat” ha deixat d'existir. Fins i tot si no succeïra en uns pocs anys, si hi haguera gent que generara beneficis per a la companyia en el futur, la companyia els contractaria. Tu i la companyia sou iguals.

aiueoribabaable:
この動画はよくできていると思います。ただ、「就活はやっぱり馬­鹿らしい」みたいなコメントはどうかと。いままでの受験だって偏­差値という画一的な価値観に自分を合わせる作業だったし、社会っ­てそういうものでは？？
それに就活生に同じように求められている社会の基礎的なマナーで­あって（だって茶髪・長髪で面接に行くのはおかしいでしょう）、­その上に個性はいくらでも築けるよ。

Crec que aquest vídeo està ben fet. Però dubte que puga haver-hi saviesa en comentaris del tipus “La recerca de treball és tan ridícula!” En l'escola, els exàmens eren iguals per a tots, i tu havies d'adaptar-te a l'estàndard. No és el mateix cas per a la societat? Els mateixos comportaments bàsics de la societat són els que s'exigeixen als estudiants que cerquen treball (seria estrany anar a l'entrevista de treball amb el cabell llarg o tenyit). No obstant això, encara pots desenvolupar la teua individualitat més enllà de les convencions bàsiques [de la contractació].

L'usuari de YouTube posaburo anava un pas més enllà i suggeria que els estudiants han de tenir les seues pròpies idees:

posaburo:
“模範解答のある社会から、模範解答の無い社会に出るにあたって戸­惑う学生。 就活にあたって「こうしなければ」と思っている時点で「模範解答­社会=学校」から
抜け出せていない。人の真似をしていたらビジネスはできないよん”

Com que als estudiants només se'ls ensenya les “respostes correctes” mentre són a l'escola, aquests estudiants queden desconcertats quan s'enfronten al món real, sense respostes definides. Mentre busquen treball, pensen que deuen actuar seguint unes “respostes correctes” i encara són incapaços d'escapar de la mentalitat de l'escola. No pots fer negoci simplement imitant el que fan els altres, veritat?

Escrit per Keiko Tanaka · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper