Begum treballava a la segona planta de l'edifici en la confecció de roba. Quan l'edifici es va esfondrar, la treballadora de 24 anys va quedar atrapada en una mesquita del soterrani on va sobreviure 416 hores respirant per una canonada i buscant galetes en les motxilles dels seus companys morts.

En els primers dies després que l'estructura cedís el 24 d'abril de 2013 es van rescatar 2.428 persones de sota l'edifici esfondrat. L'esperança de trobar altres supervivents entre la runa cada vegada és menor.

Equips de rescat de Bangladesh treuen la treballadora de la confecció Reshma de sota la runa 17 dies després de l'esfondrament de la fàbrica a Savar. Imagte de Rehman Asad. Copyright Demotix (10/5/2013).

Begum va dir a una agencia de notícies [bn]:

আমি ১৭ দিন পানি খেয়ে বেঁচেছিলাম। ভবন ধসের পরপরই আমি ভবনের নিচে আটকা পড়ি। পরে বাঁচার জন্য ভবনে অবস্থিত নামাজ ঘরে চলে যাই। উদ্ধারকারীরা ওপর থেকে নানা সময়ে বোতলজাত পানি পাঠান। আমি সেখান থেকে দুই বোতল পানি সংরক্ষণ করে রাখি। সেই বোতলের পানি আমি প্রতিদিন অল্প অল্প খেয়ে জীবন বাঁচাই।

Vaig sobreviure principalment gràcies a l'aigua. Vaig quedar atrapada just després de l'esfondrament de l'edifici. Ràpidament em vaig refugiar a la sala de pregària. L'equip de rescat va tirar-hi aigua diverses vegades. Vaig poder omplir dues ampolles que em van permetre sobreviure tots aquests dies.

La supervivència miraculosa de Begum ha causat commoció entre molta gent. En sentir les bones notícies, el bloguer Ashraf Shishir (@ashrafshishir) va escriure:

@ashrafshishir: অনেকদিন পর বাচ্চা ছেলের মতো কাঁদলাম। এইমাত্র রেশমী অথবা রেশমাকে জীবন্ত উদ্ধার করা সম্ভব হয়েছে!…

La treballadora per al desenvolupament Shahana Siddiqui (@shahanasiddiqui) mirava de no plorar d'alegria. Va piular:

@shahanasiddiqui: M'aguanto les llàgrimes mentre llegeixo sobre el rescat miraculós de Reshma. Temps d'alegria, temps d'orgull #Bangladesh #savar.

Membres de l'exèrcit i dels equips de rescat investiguen el punt concret de la Plaça Rana on van trobar viva Reshma sota les runes. Imatge de Firoz Ahmed. Copyright Demotix (10/5/2013)

La baronessa Sayeeda Hussain Warsi [en] (@SayeedaWarsi), ministra d'estat d'afers estrangers del Regne Unit i de la Commonwealth, va escriure després de conèixer la notícia del rescat de Reshma:

@SayeedaWarsi: Escenes extraordinàries i inspiradores d'una jove rescatada 17 dies després de l'esfondrament de la fàbrica a #Savar. Un raig d'esperança enmig de la tragèdia.

Asif Touhid [en], un expert en màrqueting, va escriure a facebook:

Reshma … Estimada germana, la teva audàcia per seguir viva em va inspirar i em va restaurar la fe en el meu poble.

El periodista Kamrul Hasan (@_Kamrul_Hasan_) va donar les gràcies a tots els membres de l'equip de rescat que van treballar dur per treure Begum amb vida:

@Kamrul_Hasan: এভাবেও ফিরে আসা যায়! অভিনন্দন বেশমা, আপনি বেঁচে থাকুন। অনেক অনেক ধন্যবাদ বাংলাদেশ সেনাবাহিনীসহ সকল উদ্ধারকারীদের।

@Kamrul_Hasan: Fins i tot això és possible! Felicitats Reshma, si us plau segueix sana i estàlvia. Moltes gràcies a l'equip de rescat de l'exèrcit de Bangladesh pels seus esforços.

S'ha qüestionat el paper dels mitjans de comunicació, atès que van dirigir-se cap a Begum just després de ser rescatada amb l'objectiu d'entrevistar-la. El periodista Tanvir Ahmed [en] va recomanar als seus companys a facebook:

আপাতত উদ্ধারকর্মী আর চিকিৎসকদের সাক্ষাতকার নিয়ে তৃপ্ত থাকুন। এতদিন রেশমা কি খেয়ে বেঁচে ছিলো, তার জামা কাপড় এতো পরিস্কার কেন? এসকল প্রশ্নের চেয়ে মেয়েটির এখন শুধুই প্রয়োজন চিকিৎসা সেবা।

Si us plau, conformeu-vos amb les entrevistes dels membres de l'equip de rescat i de l'equip mèdic. No l'atabaleu preguntant-li com va sobreviure tants dies o per què la seva roba no està feta malbé. En comptes de respondre aquestes preguntes, el que necessita és atenció mèdica urgent.

Els familiars dels treballadors desapareguts o morts continuen sent optimistes fins i tot 17 dies després de l'accident. Imatge de Shafiur Rahman. Copyright Demotix (10/5/2013)

La indústria de roba confeccionada és la principal font d'exportació de Bangladesh, de manera que als ulls de molts l'esfondrament d'una fàbrica és una tara per a la imatge de Bangladesh. Tenint en compte això, Abu Maksud [bn] va convertir Begum en la cara de Bangladesh en un comentari a facebook:

১৭ দিন ধরে ধ্বংসস্তুপে বেঁচে ছিল বাংলাদেশ। রেশমা- বোন আমার অন্ধকূপ থেকে তুমি ফিরে এসেছ, তুমি দেখিয়েছ বাংলাদেশ বেঁচে থাকে, ধ্বংসস্তুপেও বাংলাদেশ বেঁচে থাকে।

Bangladesh va sobreviure sota la runa durant 17 dies. Germana Reshma, has tornat del forat de la mort. Has demostrat que Bangladesh sobreviu fins i tot sota la runa.

Zafar Sobhan [en], editor del Dhaka Tribune, va concloure en una entrevista amb el lloc web australià News.com.au:

Reshma representa el millor de Bangladesh, la resistència de la nació a l'hora de fer front dificultats increïbles, el seu coratge, la seva força, la seva determinació de no donar-se mai per vençut sense importar les probabilitats.

Escrit per Pantha Rahman Reza · Traduït per Autor de GV · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

A Zhu Ling, que aleshores era una estudiant brillant de segon de carrera a la universitat més prestigiosa de la Xina, li van diagnosticar enverinament intencionat per tal·li, una substància química altament tòxica que s'utilitza en la fabricació d'insecticides. Actualment gairebé no pot moure's del llit i els seus pares s'encarreguen de cuidar-la.

La companya d'habitació de Zhu, Sun Wei, era la principal sospitosa i va ser l'única persona interrogada per la policia, però va ser absolta al cap de poc temps. Ara, però, es rumoreja que les connexions polítiques de la família de Sun li van permetre eludir la justícia.

La cara d'Obama inserida en una imatge de Bao Zheng, una antiga personalitat xinesa que simbolitza la justícia. Fotografia de l'usuari de Weibo @Jianmingvip

Decebuts per la manca d'independència judicial a la Xina, els internautes van recórrer a la Casa Blanca. El 3 de maig de 2013, un ciutadà americà d'ascendència xinesa va presentar una petició en línia [en] a la plataforma “We the People” de la Casa Blanca. De moment ja suma més de 145.000 signatures. Es creu que Sun viu als Estats Units, per això els xinesos demanen a l'administració Obama que la deporti.

Després que la petició circulés per Sina Weibo i altres fòrums d'Internet, els internautes xinesos van passar els dies posteriors omplint la pàgina web de peticions de la Casa Blanca amb demandes com aquestes: determinar oficialment el gust de l'estofat de tofu, oferir més ajudes financeres al personal de Sina i eliminar els examens d'accés a la universitat [zh]. Algunes de les peticions estaven escrites en un anglès molt pobre, mentre que n'hi havia d'altres escrites directament en xinès.

Tot i que actualment les signatures que demanen la deportació de Zhu Ling han sobrepassat el límit establert de 100.000, encara no hi ha hagut cap resposta oficial. Molts creuen fermament que les peticions no tenen per què conduir a un resultat pràctic, inclosos els pares de Zhu Ling, que van deixar clara la seva preferència [en] de resoldre el cas a través dels mitjans que contempla el seu país en lloc de recórrer als Estats Units.

Malgrat tot, l'entusiasme general amb què s'ha encarat la petició demostra la manca d'igualtat imperant i el ressentiment que senten els xinesos. De fet, Sina Weibo va intentar censurar el nom de Zhu Ling al principi, però es van adonar que era massa tard per fer-ho. En veure com una demanda de justícia es convertia en una allau de peticions, molts internautes van criticar la negligència del govern xinès en el compliment dels seus deures. El conegut escriptor Li Chengpeng (@李承鹏) va fer mofa del sistema de peticions nacional [zh],

一桩在中国发生由中国人向中国人投毒的案子，中国司法无能为力，19年后中国人跑到美国网站请愿。它说明，公平从未远去，只在寻找栖身之所。它还说明，公平就是公平，并不管栖身之所性质。这些年奥巴马已成为中国信访办主任，不知道他是否得意，但我们确实尴尬。打造大国形象，就是打造追求公平的形象.

La incapacitat de les autoritats judicials xineses per resoldre un intent d'assassinat per enverinament fa 19 anys, que ha obligat els xinesos a recórrer al web dels Estats Units, demostra dues coses: la primera és que no estem perdent l'esperança d'aconseguir justícia, simplement la busquem en altres llocs; la segona és que la justícia no té fronteres, sigui a la Xina o als Estats Units. Aquests últims anys, s'ha dit, en broma, que Obama era el director del departament de peticions de la Xina. No estic segur de si n'està orgullós, però és una vergonya per als xinesos. Si volem aconseguir que se'ns consideri un gran país hem de demostrar que volem que hi hagi justícia.

El periodista Xiang Xianjun (@项仙君) opinava que l'esdeveniment seria una manera de pressionar els nous líders:

中国网民向白宫请愿是对新政府的警示:面对公信力的严重流失，高层须迅速找到适应网络时代的执政方式，前提是调整执政理念。we the people 的走红，就是软实力的成功。在最早喊出我们人民有力量的国度，为什么我们还纠缠于截访而不是开闸泄洪打捞沉没的声音呢？

La petició dels internautes xinesos a la Casa Blanca és un avís per al govern recentment format: s'enfronten a una greu pèrdua de credibilitat pública i cal que canviïn la seva manera de governar i estar al dia del que passa a Internet. La popularitat de “We the People” demostra l'èxit de l'anomenat “soft power”. En un país que s'enorgulleix de posar el poder en mans dels seus ciutadans des de ben aviat, per què encara s'entesten en amagar l'opinió dels ciutadans en lloc de deixar que parlin lliurement?

Alguns internautes fins i tot van riure's d'Obama i van retocar una fotografia seva per posar la seva cara en una imatge de Bao Zheng [en], un funcionari judicial molt conegut de l'època de la dinastia Song. La microbloguera “Shinning Sun” (@朗朗的阳光) va dir d'Obama-Bao Zheng:

最近奥巴马忙死了，各种请愿，各种恶搞。。。哈哈！白宫有个包青天，铁面无私辨忠奸…..

El president Obama deu estar molt ocupat ara mateix a causa de les diverses peticions i paròdies… Hah, Bao Zheng és a la Casa Blanca, i és capaç de discernir el que és bo del que és dolent gràcies a la seva imparcialitat.

Però alguns internautes creuen que l'allau de peticions està pensat per desviar l'atenció sobre el cas de Zhu Ling. Per exemple, “Tse Xiaowei” (@TseWave觉悟X) va dir:

严重觉得最近在American White House网上请愿那些搞笑是水军所为，是想试着以这些无聊的事去cover某个重要的请愿么？

Sospito que les peticions de la pàgina web de la Casa Blanca han estat creades per “soldats d'Internet” [gent que rep diners a canvi de publicar a Internet els missatges que els encarreguin]. I em pregunto si pretenen amagar la petició important entre les que no tenen sentit.

Un periodista independent, Sang Bo, va comentar [zh] que l'afer criminal s'estava convertint, poc a poc, en un drama públic:

从“司法独立”到“言论自由”，再从“国家公正”到“体制民主”——推演党一步步为朱令案推演出来的这个价值公式中，我们承认其中的结论部分成立，问题确实存在，但这个公式并不成立。

De la “independència judicial” a la “llibertat d'expressió”, de la “justícia nacional” a les “polítiques democràtiques”, un grup de persones s'està aprofitant del cas de Zhu Ling per donar veu a les seves opinions. Tot i que estic d'acord amb les conclusions que en treuen i els problemes que el cas exposa, no estic d'acord amb la seva manera de fer.

Escrit per Gloria Wong · Traduït per Autor de GV · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Escrit per Abby · Traduït per Violeta Camarasa · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Fins la setmana passada, els candidats a les eleccions havien de navegar amb cautela per les seves pàgines de Facebook, comptes de Twitter i blogs per evitar infringir les estrictes lleis electorals que prohibien l'activitat política en línia [en].

La llei electoral modificada i aprovada el 19 d'abril per les dues cambres del sistema legislatiu japonès permetrà als candidats polítics utilitzar els mitjans de comunicació socials i altres plataformes en línia per expressar les seves opinions i arribar als votants.

L'impacte del projecte de llei podria veure's ja al juliol, durant les eleccions a la Cambra dels Consellers.

Joves activistes i impulsors del canvi havien estat treballant entre bastidors per modificar la llei electoral japonesa. Kensuke Harada, un dels fundadors de One Voice Campaign [ja] que advocava a favor de fer campanya electoral a la xarxa va escriure [ja] en un comentari a Facebook:

Per fi s'aixeca la prohibició de fer campanya electoral en línia! Hem estat treballant en aquesta qüestió mitjançant One Voice Campaign des del passat mes d'abril [2012]. És un afer en què els nostres predecessors han estat treballant durant anys. L'abril de l'any passat, però, ningú no en parlava, ni tan sols els polítics o la gent.

Tot i això, jo igualment volia un canvi. Vaig pensar que sens dubte seria divertit si cada un de nosaltres treballés per canviar la llei. Amb tal passió, diverses persones es van unir a l'equip One Voice i van conformar el que som actualment. Estic agraït als que no són membres, però que també ens van ajudar molt. [...]

No sé quin va ser el nostre impacte a l'hora d'aprovar la llei, però puc dir que no va ser zero. Amb les veus de cadascun de nosaltres, la política pot canviar! Pots portar el canvi!

Imatge de la Dieta Nacional del Japó: Fotografia de l'usuari de flickr Dick Thomas Johnson subjecte a la llicència Creative Commons BY-2.0-Deed

S'espera que el canvi recuperi el vot jove, oferint als joves japonesos, els quals s’han allunyat dels antics mitjans de comunicació com els diaris, la possibilitat d'informar-se sobre política mitjançant Internet.

Només el 37,89 per cent dels votants [ja] d'entre 20 i 29 anys van exercir el dret de vot durant les eleccions generals celebrades el desembre de 2012, cosa que va significar una davallada sense precedents en el percentatge total de vots, que va arribar a nivells de la potsguerra, amb un 59,3 per cent. 

La campanya en línia, però, no serà totalment gratuïta, atès que hi ha regles i restriccions tant per als candidats com per als votants.

Una preocupació és el falsejament d'identitat; falsejar la identitat i publicar comentaris maliciosos pot conduir a penes de presó de fins a dos anys o una multa d'aproximadament 3.000 dòlars americans [en].

Els Proveïdors d'Internet (ISP) tenen l'autoritat per eliminar comentaris maliciosos si els usuaris no proporcionen raons acceptables en els dos dies següents després d'haver estat notificats.

GMO GlobalSign, una empresa de certificació de seguretat a Internet, va anunciar [en] que proporcionaria serveis de verificació als partits polítics que actuessin en línia. El Partit Liberal Demòcrata del Japó també va anunciar [ja] el seu pla d'estendre l'ús dels Certificats de Validació Estesa [en] als llocs webs dels polítics individuals. El partit va aplicar la popular certificació Verisign en el seu lloc web oficial el 2011.

A Yamada, bloguer de música i usuari de Twitter (@wms), li preocupa [ja] que els pseudònims, comuns en l'esfera dels mitjans de comunicació ciutadans, puguin causar problemes als usuaris:

@wms:ネット選挙でSNSを利用した活動を全面的に認める代わりに、偽名による発言などは逮捕につながるという記事があったので、実名以外のアカウントで政治的発言するのはかなり危険性が高い時代になったと思われ。

@wms: Segons algunes fonts, hi ha possibilitats que els usuaris en línia siguin arrestats per publicar comentaris polítics amb pseudònims. Tot i que ara s'accepten totalment els mitjans de comunicació social per a fer campanya en línia, penso que publicar comentaris polítics pot ser perillós si no fas servir un compte amb el teu nom autèntic.

Una altra preocupació és l'ús de publicitat en línia. Muto Nobuki [ja], un usuari de Twitter que treballa en les notícies i en la indústria de la publicitat piula al Twitter:

@mutonobuki:ネットという新市場が生まれるので、政党間で不安心理が起こりネット広告に資金流入するでしょう。ただ、政党も予算あるので削られる媒体出ますね。

@mutonobuki: Ara que hi ha un nou mercat en línia, els partits polítics se senten inquiets si no publiquen anuncis a Internet i el més probable és que hi inverteixin grans quantitats de diners. Tot i això, el seu pressupost és limitat, de manera que certs mitjans de comunicació perdran ingressos de publicitat.

A Kalaiyo [ja], simpatitzant del Partit Liberal Demòcrata, el qual és força popular entre els votants japonesos conservadors, li preocupa que la nova llei permeti als partits polítics comprar tants anuncis en línia com vulguin, però que no contempli mesures per als candidats independents:

@kalaiyo政党制である日本において無所属が不利なのは当たり前だが、無所属だけ広告出すの禁止というのは確かに変かな。

@kalaiyo: La política del Japó es basa en un sistema de partits. Per tant, és habitual que els candidats independents que no pertanyen a cap partit tinguin desavantatges. No obstant això, és força estrany que (la llei) prohibeixi publicar anuncis en línia als candidats independents.

Ryosuke Nishida, investigador i professor d'emprenedoria social i polítiques públiques escriu en el seu blog [ja]:

いろいろ言われているけれど、ネット選挙解禁は出発点というのが筆者の認識。国民が政治にもっとも関心をもつと思われる選挙運動期間にITの利活用を認めると、政治家は適応すべく、中長期でITへの理解を改善するだろう。そうすると、電子政府や電子自治体、通信と放送のあり方等々いろいろなところに波及する可能性を秘めている。

Penso que permetre les campanyes en línia és un bon punt de partida. Els ciutadans posen més atenció a la política durant les campanyes electorals. Fent servir les tecnologies de la informació, els polítics tindran un millor coneixement de les TI de mitjà a llarg termini mentre aprenen a adaptar-se a les últimes tecnologies: això possiblement portarà a un govern en línia i a (la integració de) comunicacions i radiodifusió.

Un altre usuari de Twitter escriu sobre com d'irònic és que s'hagi aprovat la nova llei, mentre que els legisladors hagin estat incapaços de trobar una solució a l’estat inconstitucional del procés electoral japonès a causa de la disparitat de vots [en]:

@gankuma_:定数是正（違憲）問題が遅々として改善されないのに選挙活動のネット解禁はあっさり決まるあたりに先生方のやる気の差が透けて見えるなとか思ってても言うよ。

@gankuma_: Permeteu-me pensar en veu alta – el projecte de llei de fer campanya en línia es va aprovar ràpidament mentre que els que seuen en l'assemblea legislativa sembla que tenen menys motivació per resoldre el tema de les eleccions inconstitucionals.

Fotografia de Thumbnail per l'usuari de flickr 7_70 subjecte a la llicència Creative Commons BY-NC-ND 2.0

Escrit per Keiko Tanaka · Traduït per Autor de GV · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

Per exemple, Loki, en el folklore scandinau, és un entabanador (en anglès, trickster), un personatge que trenca les normes amb la finalitat última d'aconseguir efectes positius. A la xarxa, un trickster (el Termcat encara no ha inclòs aquest terme a la Terminologia de Xarxes Socials) és un delator, un espieta informal que alerta la resta del món per impulsar el canvi social. Com l'ex soldat dels Estats Units Bradley Manning [es], acusat de filtrar informació classificada a WikiLeaks.

En la mateixa línia, els ferrers (blacksmiths en anglès) i els gnoms prenen les matèries en la seva forma natural i construeixen objectes que permeten als déus lluitar contra els seus enemics. Dónen una forma útil i comprensible a les matèries primeres, el mateix que fa el periodisme ciutadà amb les enormes quantitats de dades que WikiLeaks i altres fan accesibles a la xarxa.

En la mitologia nòrdica, quan Thor i les altres divinitats no aconsegueixen propulsar el vaixell funerari de Baldr [en] per tal que pugui ressuscitar a un altre món, criden a una geganta de forces sobrenaturals perquè impulsi el vaixell. En el món online, organitzacions amb una força “gegantina” com Anonymous, fan servir el seu pes per donar a conèixer i defensar les causes que consideren justes.

Els informadors i els tricksters

El noi que mai s'espantava, John Bauer, 1912. Foto d'Alfred Smedberg. Domini públic.

En la mitologia, el trickster és un personatge que maquina i furta amb la finalitat última d'aconseguir efectes positius, no sempre amb intencions del tot pures.

L'informador Bradley Manning [es] va explicar que va furtar informació classificada sobre les guerres de l'Iraq i l'Afganistan, segons la transcripció d'Alexa O'Brien [en] del seu testimoni:

I created copies of the CIDNE-I and CIDNE-A SigAct tables as part of the process of backing up information. At the time I did so, I did not intend to use this information for any purpose other than for back up. However, I later decided to release this information publicly. At that time, I believe and still believe that these tables are two of the most significant documents of our time.

 

Vaig fer còpies de seguretat de les taules de CIDNE-I i CIDNE-A SingAct com a part del procés per guardar la informació. Quan les vaig fer, no tenia intenció d'utilitzar aquesta informació per a cap altre motiu que no fos guardar-la com a còpia de seguretat. Tot i així, més tard vaig decidir fer-la pública. En aquell moment vaig pensar, i encara penso ara, que aquestes taules són dos dels documents més importants dels nostres temps.

El seu paper d'informador, o d'activador d'alertes (o com es diu en francès, “alert-launcher”), es caracteritza per la seva posició de mediador de dades amb l'objectiu de provocar, com ha declarat, un debat nacional sobre el paper de l'exèrcit americà i sobre la política exterior dels Estats Units. La seva acció ha permès restablir una comunicació entre l'estructura governamental, la qual retenia una veritat, i la població, qui n'estava privada.

Si bé la seva decisió podria justificar-se segons la lògica humana, es tracta d'un crim. Els comentaris de Bradley Manning, de fet, s'han vist refusats, controvertits i ignorats [en] pels mitjans de comunicació.

WikiLeaks i els ferrers

Llavors Manning va donar la informació a WikiLeaks, qui va treballar les dades i els va donar forma, de manera semblant a com fan els ferrers mitològics.

Figures com les de Julian Assange i Birgitta Jónsdóttir [en], membre del parlament islandès, van processar i analitzar la matèria que Manning els havia donat. Un treball periodístic: identificar-ne el context, els actors, i les implicacions polítiques per tal d'assegurar l'impacte de la informació.

Un paper que Julian Assange descriu [en] així:

Quantum mechanics and its modern evolution left me with a theory of change and how to properly understand how one thing causes another.

La mecànica quàntica i la seva evolució moderna m'han permès pensar en una teoria del canvi i d'entendre correctament com una cosa porta a l'altra.

En altres paraules, com que els fets clau no han estat identificats, segueixen sent ambigus i esmunyedissos.

WikiLeaks no és l'únic que assumeix el rol del ferrer. El periodisme ciutadà també té un paper en recollir i donar forma a la informació per a fer-la comprensible. Un exemple d'això és el llarg treball de recerca i difusió realitzat per Heather Mash i Jemila Hanan sobre les condicions de vida de la comunitat Rohingya, a Birmània [es].

Aquest treball periodístic és més que un rol de mediació, tal i com explica la Jamila Hanan [fr] en el seu article [en] del febrer del 2013:

There is no precedent for using social media to stop a genocide – this is uncharted territory. We need to use social media to create and be the media, us, the people.
Our objectives are to:
1. disseminate information;
2. make connections;
3. encourage people to act.

La utilització dels mitjans socials per aturar un genocidi no coneix precedents: és un territori verge. Hem d'utilitzar els mitjans socials per crear i, els mitjans, ser nosaltres mateixos, el poble.
Els nostres objectius són:
1. Difondre la informació
2. Establir connexions
3. Animar la gent a actuar

Anonymous i els gegants

Però les informacions de Mannings i l'anàlisi de WikiLeaks haguessin estat inútils sense una audiència. No només es tracta de desenterrar i presentar la informació, sinó també d'impulsar-la. I aquí és on intervé el grup de hacktivistes Anonymous, les accions dels quals, inscrits en el col·lectiu, agafen una força sobrenatural. Un rol que Anonymous sembla completar amb entusiasme. L’Annie Machon, ex agent del MI5 [en], ho explica així:

If you can do it over cyberspace, you get global awareness of what you’re doing, and the message you’re trying to put out. And this is precisely what Anonymous has achieved, with this publicized assault against certain Israeli websites.
Let’s not call them attacks: they are distributed denial of service attempts against certain countries and certain websites. So what we’re seeing here is a sort of automated mass influx into certain websites that cause them to crash.

Si es pot fer en el ciberespai, s'obté un impacte mundial del que s'està fent i del missatge que es vol difondre. I és precisament el que Anonymous ha fet amb aquest assalt públic en contra d'algunes pàgines web israelianes.

No els anomenem atacs: són intents de denegació de servei distribuïda en contra de certs països i certes pàgines web. És a dir, una forma automatitzada d'afluència massiva en contra de certes pàgines web, que provoca un mal funcionament.

Anonymous es basa en les dades facilitades i treballades pels periodistes ciutadans per dur a terme les seves accions, però el seu rol no és treballar la informació com un ferrer, sinó injectar a la informació una força circulatòria gràcies a la seva força gegantina, com el gegant mitològic. A Twitter, per exemple, es poden trobar molts comentaris sobre operacions recents, com ara: #OpIsrael, #OpKashmir, #OpRohingya (que ha cridat l'atenció sobre les informacions disponibles del genocidi d'aquesta comunitat), #ReformCFAA (que forma part d'un moviment de protesta en contra de la Llei del Frau i de l'Abús Inadequat de la Informàtica), o #OpGabon, en contra el tràfic d'éssers humans.

Escrit per Barbara Auger · Traduït per Gemma Godo · Veure la notícia original [fr] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

El 4 i 5 de maig diversos activistes, dissenyadors, usuaris de Linux, artistes audiovisuals, advocats i comunicadors es reuneixen per a una acció col·laborativa de comunicació radical en defensa d'Internet [es]. Podràs seguir les seves activitats també via l'etiqueta #yaratpp [es].
(more…)

Escrit per Juan Arellano · Traduït per Daniel Bogre Udell · Veure la notícia original [es] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

La notícia que els dos sospitosos de l'atemptat eren d'ètnia txetxena va fer que un interès passatger es convertís en el  tema de conversa número u [GV, en] a RuNet. Com que RuNet, igual que Internet en general, sempre ha tingut debilitat per les teories de la conspiració, els fets de Boston van guarnir d'abundant carnassa als seus habitants més paranoics. Per exemple, la comunitat nacionalista prorègim de LiveJournal vvv-ig [ru] es va afanyar a culpar els serveis d'intel·ligència dels EUA, a través de la publicació d'un article extremament gràfic [ru] del bloguer frallik [ru], que resumeix com es va escenificar l'atemptat fent servir actors. L'article, que utilitza principalment materials i mems obtinguts de llocs web occidentals, afirma entre altres coses que un home que es trobava a l'epicentre de l'explosió i va perdre ambdues cames era en realitat un veterà de la guerra de l'Iraq anomenat Nick Vogt que ja havia patit aquesta amputació.

Tot i que la vvv-ig tracta sovint conspiracions antiamericanes, afirmar que l'atemptat havia estat fingit va resultar massa estrafolari per a alguns col·laboradors. El bloguer proobman [ru] va publicar una refutació [ru] a la mateixa comunitat on assenyalava que l'home que havia perdut les cames es diu Jeff Bauman, que té un perfil de Facebook [en] i s'ha creat un fons [en] d'ajudar per a la seua recuperació. Curiosament, els problemes que té en proobman amb les acusacions d'”escenificació” semblen deguts a la seua similitud amb les que es van fer contra els serveis de seguretat russos, és a dir, que estaven darrere del bombardeig de diversos edificis d'habitatges el 1999 [en] que va funcionar com a pretext de la segona guerra txetxena. proobman feia broma al respecte:

Башни-близнецы взорвал Буш, Буйнакск и Волгодонск – Путин. Обама взорвал марафон. Продам шапочки из фольги, недорого.

Bush va volar les Torres Bessones, Putin va volar [les ciutats de] Buinaksk i Volgodonsk. Obama va volar la marató. Venc barrets de paper d'alumini barats.

Els dos sospitosos, Dzhokhar i Tamerlan Tsarnàev. FBI.gov, 25 d'abril de 2013

Mentre que molts bloguers russos de seguida van acusar l'FBI i la CIA de dur a terme o orquestrar l'atemptat, hi ha un grup en particular que ha rebutjat completament la versió oficial dels fets: els txetxens. La mateixa família Tsarnàev continua defensant la innocència dels seus fills. La creença que els germans Tsarnàev són innocents (o que, com a mínim, han estat falsament inculpats d'alguna manera) és comuna en grups i individus des del president txetxè Ramzan Kadírov fins als seus enemics declarats del KavkazCenter [ru], el portaveu en línia de l'Emirat del Caucas. Mentre que la innocència dels germans Tsarnàev podria ser una de les poquíssimes coses sobre les quals els txetxens estan d'acord, s'ha arribat a conclusions radicalment diferents sobre qui n'és culpable. Kadírov va declarar públicament [ru] que “el que va passar a Boston és culpa dels serveis de seguretat americans”. El Kavkaz Center va assenyalar [ru] directament Kadírov mateix, tot afirmant que actuava seguint ordres de Putin.

Кадыров очень удобная фигура для выполнения «грязных дел». В случае необходимости его можно в любой момент ликвидировать, спрятав все концы, и никто этому не удивится. На нём кровь десятков тысяч чеченцев, да и моджахеды ведут на него постоянную охоту.

Kadírov és una figura molt útil a l'hora de fer la “feina bruta”. Si calgués, se'l podria liquidar en qualsevol moment, ocultar totes les proves, i ningú no se'n sorprendria. La sang de desenes de milers de txetxens és a les seves mans i els mujahidins el persegueixen constantment.

El bloguer txetxè Zulikhan [ru], les opinions del qual sobre l'atemptat de Boston s'han tractat detalladament aquí [GV, en], veia la mà dels serveis de seguretat tant russos com americans darrere l'atemptat.

Путин и Обама, по инициативе российской стороны, договорились по телефону о координации усилий в борьбе с международным терроризмом. Считаю, что за событиями в Бостоне торчат уши российских спецслужб. По принципу “кому выгодно”. [...] Путину выгодно – чтобы Штаты не мешали России творить на Северном Кавказе все, что угодно, под видом борьбы с терроризмом.

Putin i Obama, per iniciativa dels russos, han arribat a un acord per a coordinar esforços en la lluita contra el terrorisme internacional. Crec que els serveis especials russos són visibles darrere els fets de Boston. Basant-me en el principi de “qui hi guanya”. [...] Putin hi guanya —perquè els EUA deixaran Rússia fer el que vulgui al Caucas del Nord amb l'excusa de la lluita contra el terrorisme.

Els internautes no s'han limitat a l'especulació i les hipòtesis. Uns quants han establert una defensa activa de Tsarnàev. Una petició a Avaaz.org del 21 d'abril anomenada ”Dzhokhar Tsarnaev is innocent” [en] va obtenir més de 5.500 signatures en quatre dies. Els txetxens van distribuir activament links [ru] de la petició als mitjans de comunicació socials. Una llista al lateral de la pàgina mostrava els noms i la ubicació dels signants, molts dels quals estaven a Rússia i molts dels quals tenien noms txetxens. Segons l'autor de la pàgina, quan s'hagin recollit prou signatures s'enviarà la carta a Barack Obama.

Llista de signatures recents a una petició en línia que proclama la innocència de Dzhokhar Tsarnàev. “Lom-Ali” i “Khamzat” són noms txetxens. Captura de pantalla, 25 d'abril de 2013.

Txetxènia i el poble txetxè han sofert molt durant aquest segle i el segle passat. Sembla que en aquest cas no estan disposats a patir una altra humiliació —haver de veure el nom del seu poble vinculat a un acte terrorista a l'altra banda del món. Evidentment, algú n'és responsable, però a Txetxènia molt poca gent vol creure que siguin els dos joves que, juntament amb la seva família, van deixar enrere fa anys un país destrossat per la guerra.

Escrit per Daniel Alan Kennedy · Traduït per Meritxell Albiol · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

D'ençà les eleccions, els simpatitzants d'Henrique Capriles, adversari polític de Maduro, han orquestrat manifestacions massives en les quals demanden un recompte dels vots a Caracas i d'altres ciutats importants, malgrat els afanys del govern i de la guàrdia nacional per bloquejar les seues accions. Segons diverses informacions, durant les protestes han mort entre sis i vuit persones i sembla que les faccions més extremistes de l'oposició haurien calat foc a diversos edificis, tot i que aquestes informacions no han estat contrastades.

“Tengo un dedito”. Foto de Luis Carlos Díaz. (CC BY-NC 2.0)

Tots aquests esdeveniments han tingut efectes adversos en la ciutadania i en els usuaris dels mitjans de comunicació social. Sols sis setmanes després de la mort de Chávez, dos usuaris de les xarxes socials [es] foren arrestats sota l'acusació d'haver publicat informacions i imatges considerades com potencialment “desestabilitzadores” del país. El dia de les eleccions, es va bloquejar, tot i que molt puntualment, l'accés a Internet [es] en bona part del país. I avui, entre els usuaris de les xarxes socials, plana l'amenaça de perdre el lloc de treball, ja que les autoritats busquen en els perfils senyals d'afiliació política que, en més d'un cas, significa l'acomiadament del treballador en qüestió.

El mandat de catorze anys del president Chávez ha estat marcat de sempre per la controvèrsia i la divergència dels punts de vista entre els diferents sectors, tant dins com fora de les fronteres del país. En el marc de la coneguda com “batalla ideològica”, s'ha produït un xoc frontal entre els partidaris del govern i els detractors, sense que s'evidencien, malgrat tot, signes d'un debat crític real. A mesura que la batalla s'aguditzava als mitjans de comunicació tradicionals i als carrers, també es va contagiar a les xarxes socials.

En molts sentits, l'ús de les xarxes socials era un potent indicador del peculiar estil de socialisme que va cultivar Hugo Chávez. Tot i que tant els mitjans tradicionals com els digitals foren instrumentalitzats de manera semblant per la seua administració, era ben coneguda l'afecció de Chávez pel seu Twitter (@ChavezCandanga) que concebia com una plataforma de comunicació política. Diosdado Cabello, un dels assessors de Chávez, va comentar [es] en una ocasió el poder del mitjà en la batalla ideològica:

L'oposició creu que és l'única propietària de les xarxes socials. Creuen que Twitter i Facebook són seus. No abandonem la lluita i som 7 milions de militants amb compte de Twitter.

Cabello remarcava que no “assaltarien les xarxes socials per a rebatre les opinions expressades pels [seus] oponents”. Molts funcionaris del govern tenen ja compte de Twitter i l'usen per a comunicar informació important als ciutadans. Diferents partits polítics, candidats i ONGs també fan servir Twitter a fi d'interactuar amb els seus seguidors. S'ha demostrat una ferramenta efectiva a Veneçuela, on la xifra d'usuaris de xarxes socials és bastant elevada en comparació amb els seus veïns; de fet, ocupa el tretzè lloc en el rànquing global [en] per nombre d'usuaris de Twitter.

L'abril de 2010, el govern va anunciar la creació d'una “guerrilla comunicacional” [en], un grup de ciutadans contractats amb l'objectiu de “combatre en la batalla ideològica” des dels mitjans independents, els tradicionals i també des d'Internet. Així, avui, la batalla es sosté a través de les etiquetes: les paraules clau relacionades amb el posicionament a favor o en contra del govern són una constant i a totes dues bandes, hi ha usuaris dedicats a monitoritzar paraules clau específiques per tal de respondre, sovint de manera agressiva, a aquells que expressen opinions controvertides.

Hugo Chavez Frías. Foto d'anticapitalistes.net. (CC BY-SA-NC 2.5 ES)

És una creença àmpliament estesa [es] que el govern de Chávez es caracteritzava per una “excessiva” permissivitat de la llibertat d'expressió. Tanmateix, durant els seus sis darrers anys en el poder, almenys cinc usuaris de xarxes socials foren arrestats, tots sota circumstàncies similars: usuaris amb magra o cap influència en les xarxes socials van ser detinguts per haver fet comentaris políticament controvertits (normalment a Twitter) i se'ls va acusar d'”escampar rumors” [es] que provocaven “inestabilitat al país”. Se'ls va retenir per poc de temps i de seguida se'ls va concedir la llibertat condicional. Des del traspàs de Chávez, s'han donat dos casos d'arrest [es] semblants.

Curiosament, cap d'aquestes detencions es basava en la Llei de Responsabilitat Social i en les seues aplicacions als mitjans digitals. La llei afecta un ampli espectre de continguts en línia:

[La llei prohibeix continguts que] facen servir l'anonimat, encoratgen i promoguen l'odi i la intolerància per motius religiosos, polítics, de gènere, racisme o xenofòbia; que inciten o promoguen i/o justifiquen un crim, que constituïsquen propaganda bèl·lica, que promoguen l'ansietat entre la ciutadania o alteren l'odre públic; que deslegitimen el govern constituït; que induïsquen a l'assassinat, inciten o encoratgen la desobediència a les lleis vigents, o que promoguen, justifiquen o inciten el desordre públic.

Aprovada per decret-llei i sancionada el 2010 [es], la llei no ha estat aplicada als tribunals fins al moment. La llei també responsabilitza els Proveïdors d'Accès a Internet (ISP, sigles en anglès) d'aquests continguts. Els ISP es poden trobar amb multes de “fins al 4% dels beneficis bruts obtinguts l'exercici fiscal anterior a la infracció.” Però la realitat és que res evidencia que la llei s'estiga aplicant; els usuaris han documentat que l'ISP governamental, CANTV, es limita a bloquejar els llocs web censurats, cosa que no fa cap dels proveïdors de titularitat privada.

Un fórmula diferent és la utilitzada per tal de contrarestar la influència a la xarxa de les veus dissonants amb el govern i el partit. Un usuari col·lectiu, conegut com N33, presumptament integrat per hackers partidaris del govern (i pel que diuen alguns, promogut i financiat directament pel mateix govern), compta amb un llarg historial pel que fa al pirateig de comptes de Twitter, Facebook i correus electrònics de periodistes, activistes, polítics i altres figures rellevants de l'oposició. El grup també es conegut per haver proferit amenaces [es] a través dels mitjans electrònics i del mòbil contra coneguts personatges de l'activisme digital.

Durant la breu campanya electoral destinada a escollir un nou president per al país, ambdós candidats van usar activament els mitjans de comunicació social [es] i altres plataformes digitals [es], inclòs un canal web de televisió, per tal de donar a conèixer la seua candidatura. Els periodistes ciutadans han acomplit un paper central a l'hora de contrastar la informació proporcionada pels canals tradicionals. Han revelat abusos i actes de violència a diferents parts del país i han establert espais alternatius per a l'opinió pública.

Iniciatives com UstedAbuso [es] han permès els usuaris denunciar les violacions de la llei electoral en el transcurs de la campanya. Comptes personals com el d'Eugenio Martínez (@puzkas), un periodista especialitzat en la cobertura electoral, esdevingueren fonamentals per a poder prendre el pols del país en els últims mesos. Luis Carlos Diaz [es] i Naky Soto [es] van crear un “subministrament de notícies en directe”, que van batejar tot simplement “The Hangout” (“El garito”), des d'on emetien un parell de nits per setmana debats sobre el panorama polític. El canal ha rebut vora mig milió de visites.

El dia de les eleccions a Veneçuela. Foto de Luis Carlos Díaz. (CC BY-NC 2.0)

El dia de les eleccions, el poder del govern sobre les telecomunicacions es va fer manifest d'una manera que els veneçolans no havien conegut mai abans: amb una variació de tres a vint minuts segons zones, pràcticament totes les connexions d'Internet del país foren bloquejades. Això, però, era relativament fàcil d'aconseguir. El 2010, el govern va tractar de crear un únic punt d'accés a la xarxa [es] a través de la companyia de telecomunicacions de propietat estatal CANTV, que proporciona el 90% de la cobertura d'Internet al país. La quasi total adquisició de CANTV per part del govern va facilitar enormement les autoritats la censura de webs [es] considerats il·legals (com ara quelacreo.com o dollar.nu). Quan l'accès a Internet va quedar suspès per a tots els abonats de CANTV prop del final de la jornada electoral del 14 d'abril [es], el Ministeri de Telecomunicacions va al·legar que les autoritats havien bloquejat la xarxa en un intent per “evitar el pirateig” del lloc web del Consell Nacional Electoral. Aquest lloc web també va quedar fora de l'abast d'IPs forànies per raons idèntiques.

Des del dia de les eleccions, els perfils dels usuaris a les xarxes socials serveixen a un nou propòsit: ajudar les autoritats a identificar les afiliacions polítiques dels usuaris en qüestió per tal de “depurar” els serveis públics i l'empresa privada. Existeixen un munt de queixes d'empleats públics que han perdut el seu treball després que les autoritats examinaren els seus perfils i descobriren que les seues simpaties polítiques es decanten per l'oposició. També hi ha casos com aquests al sector privat, encara que per motius antagònics. Els ciutadans ja ho qualifiquen com la “resurrecció” de la Llista Tascón [es], un instrument que va permetre filtrar la identitat d'aquells ciutadans que el 2004 van signar a favor del referèndum revocatori contra el president Chávez i evitar d'aquesta manera que pogueren optar a càrrecs públics. Suposadament, el mateix Chávez la va anular el 2005 [es].

El començament del període presidencial de Nicolás Maduro ha estat marcat per una forta onada de protestes, tant dintre de la xarxa com fora d'ella, i per la propagació en Internet de nombrosos rumors i informacions falses. El successor de Chávez diu que planeja seguir els passos del seu predecessor en termes d'estratègia mediàtica. Ja disposa d'un compte de Twitter (@NicolasMaduro, que va ser piratejat per un col·lectiu peruà el dia de les eleccions) i ha anunciat que el seu govern no es mostrarà dubitatiu pel que fa a la implementació de polítiques relatives als mitjans de comunicació. Està per veure si aquestes polítiques afectaran la manera en què els ciutadans veneçolans utilitzen Internet.

Escrit per Marianne Diaz · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

“¡A mí me hablas en español!”

Domínguez, una noia de 23 anys de Huelva, al sud d'Espanya, que fa dos anys que viu a Barcelona, va titular el seu vídeo “¡A mí me hablas en español!”, en el qual desmunta, amb un estil informal i conciliador, “mites falsos” sobre els catalans. Comença amb un aclariment:

Estoy en contra de los españoles que odian a los catalanes por inercia, pero también estoy en contra de los catalanes que odian a los españoles con la misma intensidad.

Explica que, a la seua Andalusia natal, li van inculcar l'odi cap als catalans i Catalunya, com un símbol de tot el que és dolent i cal menysprear. Un odi que, diu, naix del seu desig d'independència i que ara, de major, no pot compartir, perquè no creu que demanar un estat propi siga motiu suficient per a odiar-los.

¿Es que están ofendiendo a alguien por pensar que su tierra merece un estado propio? Mientras no sean radicales que van insultando a España, su pensamiento independiente me parece totalmente respetable. [...] Cuando crecí y empecé a conocer esta tierra, me di cuenta de que es una tontería odiar por odiar.

A continuació, Mel tracta de desmentir, amb humor, els falsos mites en els quals arrela la catalanofòbia, com ara, tots els catalans odien Espanya, a Catalunya sols es parla català, si parles català et miren malament, tots els rètols estan escrits en català o el català és un dialecte de l'espanyol:

Un dialecto es el andaluz, el canario, el murciano. El catalán se rige por sus propias reglas ortográficas, sus propias conjugaciones verbales, su propia escritura.

El vídeo segueix amb el relat d'alguna anècdota, de quan vivia a Huelva i discutia amb el seu pare perquè es queixava que posara el programa “Crackòvia” de la televisió pública catalana TV3: “Antes que pongas un programa en catalán, prefiero que lo pongas en inglés”. Mel qualifica aquest radicalisme “perquè sí”, injustificat. Ella defensa els catalans perquè li han brindat oportunitats laborals i mai s'ha sentit discriminada per parlar en castellà. I conclou:

Sé que no voy a cambiar el mundo grabando este vídeo, pero me he desahogado.

En una línia més dura i condescendent se situava Santiago Sánchez (@murcianista77):

si eres andaluza no eres neutral, gilipollas.una buena andaluza es antiindependentista.

Diversos mitjans de comunicació, com els diaris El País i La Vanguardia o la cadena de televisió catalana 8 TV, també s'han fet ressó del vídeo esdevingut viral. La Vanguardia fins i tot ha anat més enllà i l'ha fitxada per oferir els seus vídeos en primícia als seus lectors.

Contra la catalanofòbia

Aquest vídeo és una de les iniciatives que es poden aprofitar del potencial de les xarxes socials per a combatre la xacra de la catalanofòbia, que afecta molts àmbits de la vida quotidiana, des de la política al futbol, passant per les celebracions com la Diada o la possibilitat de tenir Twitter en català. És el cas, per exemple, del web Apuntem.cat, que amb l'objetiu de denunciar la catalanofòbia es dedica a fer reculls de comentaris al voltant de diversos temes que evidencien la irracionalitat d'aquest sentiment d'odi i s'intente, d'aquesta manera, superar-lo.

Escrit per Cristina Simón · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper

La floració dels cirerers a principis de la primavera coincideix amb l'inici de l'exercici econòmic al Japó i és tradició que les empreses posen a prova els seus treballadors novells amb aquesta tasca.

Hanami (contemplació de les flors) al parc Yoyogi. Foto de Dick Thomas Johnson (CC BY 2.0)

L'usuari Mame (‏@MameBroth) escrivia sobre aquest ingrat treball en el seu compte de Twitter el 20 de març de 2013:

‏@MameBroth: 新人が花見の場所取りをします。ですが仕事には納期があります。なのでノートパソコンを持たされます。場所取りしながらコーディングします。夜になります。誰も来ません。会社に連絡すると「クソ忙しいのにいけるわけねえだろ！」と怒られます。まだ冷える寒い夜に一人ぼっち。なんと悲しいことか。

‏@MameBroth: Com que sóc nou empleat, estic agafant lloc per al hanami. Però he d'acomplir el termini d'un producte, així que m'han fet dur el portàtil amb mi. Faig la codificació mentre reserve l'espai. Cau la nit. Ningú no ha vingut encara. Cride l'oficina. M'escridassen des de l'altra banda de la línia telefònica, “Què et fa pensar que podem anar-hi? Si estem perdent el cul!”. Tot sol en una nit freda. Com de trist és això.

El costum de fer que els nou empleats reserven un lloc de pícnic per a les seues companyies s'emmarca en la tradició anual més àmplia del hanami, durant el qual amics i famílies es reuneixen per a celebrar àpats de festa sota els arbres florits i gaudir del sake i de la cervesa. Les companyies també n'organitzen de hanami i sovint, els nous treballadors són avaluats segons com gestionen els preparatius de la festa.

Per què correspon aquesta tasca al nou empleat? En el web de recursos en línia All About [es], l'escriptor Kagezo afirmava [ja] que aquesta feina possibilita que els nous treballadors demostren les seues habilitats al lloc de treball:

もしあなたが幹事なら、場所を確保し、お酒の調達をするだけではあまりにも無難すぎます。なぜなら花見の準備は、仕事の手際や仕切りに通じます。酒宴の準備とは、すなわちあなたの手腕が、こっそりと上司や先輩に試されているということでもあるのです。

Si eres responsable de la festa hanami de la teua companyia, no basta amb reservar un lloc i procurar els licors. L'habilitat a l'hora de preparar un hanami s'associa amb la capacitat de gestió i una manera de treballar pulcra. Els teus caps i superiors avaluen subreptíciament el teu potencial basant-se en com organitzes la festa.

Enguany, l’Agència Japonesa de Meteorologia [en] va anunciar que els cirerers assolirien la seua màxima esplendor a Tòquio el 22 de març [en], que s'ha convertit així en la segona floració que més aviat s'ha produït des que l'agència començara a confegir estadístiques el 1953.

Com que el moment de màxima floració dels cirerers va arribar tan d'hora aquest any, els usuaris de Twitter començaren a preguntar-se si la primera tasca dels nous empleats es veuria afectada. El període de floració és molt breu i les festes hanami de les companyies solen celebrar-se el mes d'abril.

L'usuari de Twitter Wappa (@tokyoallnight) va escriure l'1 d'abril, primer dia de l'exercici econòmic japonès:

‏@tokyoallnight: 今日は入社式の日か・・・新人の新人だけの初めての仕事と言えば昔は花見の場所取りだったけど今は違うのかな（笑）。あれで、だれがリーダーシップあるかとかわかるとかよく言っていたけど・・・（笑）すでに散ってる・・・都内

@tokyoallnight: Oh avui és el dia de la ceremònia iniciàtica en les companyies… Si parlem de la primera de totes les tasques que s'encomanen als novells, aquesta solia ser la reserva d'un lloc per al hanami. És encara una feina de nouvinguts? Sempre vam dir que era possible distingir qui d'entre els nous posseïa la capacitat de lideratge simplement observant la seua preparació del hanami. Bé, però ací a Tòquio, les flors del cirerer ja s'han marcit.

També a Twitter Yas (@yas_ukey) aconsellava els nous contractats que aprofitaren qualsevol altra oportunitat de fer-se valer:

‏@yas_ukey: 今年は桜咲くのが早く新入社員の大事な仕事、花見の場所取りはなくなったので、別の部分で同期と差をつけるんだ

‏@yas_ukey: La missió del nou treballador, és a dir, reservar un lloc per al hanami, ha resultat impossible enguany. Haureu de pensar una manera diferent de passar per sobre dels vostres companys.

Una companya japonesa celebra una festa hanami al parc Ueno,
Tòquio. Foto de Benson (CC BY-ND 2.0)

D'altra banda, hi havia qui mostrava el seu desconcert davant la possibilitat que la tradició desaparega. Masumiyutaka (‏@masumiyutaka) tuitejava:

‏@masumiyutaka: 昔は4月の入学式くらいに桜のイメージだったけれど、もう3月後半のイメージ。段々早まっているから、4月に新入社員が花見の場所取りするという良くわからない伝統がなくなるかしら。

@masumiyutaka: Serve la imatge dels cirerers que comencen a florir en abril, en la mateixa època en què en els vells temps tenia lloc la cerimònia d'entrada a l'escola. Però ara la imatge dels cirerers en flor s'ha avançat a la segona quinzena de març. La floració cada cop es produeix abans. Vol dir que l'estranya tradició d'enviar els nous empleats a reservar un espai per al hanami d'abril podria desaparèixer?

No tothom està conforme amb la tradició d'utilitzar els novells com a procuradors d'una ubicació festiva. Un article en línia del diari de negocis NIKKEI.com ressenyava [ja] que enviar els treballadors subalterns a reservar llocs per al hanami podria incórrer en dues de les sis categories que constitueixen l’abús de poder [en], especificades pel Ministeri d'Afers Socials i Salut – demandes excessives, com ara assignar un treball que és impossible de realitzar o que és òbviament innecessari; i intromissió en la vida privada de l'individu.

En el web de posts gratuït Hatelabo, un usuari anònim es mostrava obertament contrari [ja] a aquest costum:

新人に花見の場所取りをさせる会社ってまだあるのか？　外国育ちの俺には心底意味がわからん。 勤務時間外に付き合わせるだけに飽きたらず場所取りって！　人を何だと思ってるんだ。 俺なら絶対にやらないね。絶対にだ。

Encara hi ha companyies que obliguen els nous treballadors a agafar lloc per al hanami de la companyia? Com que vaig créixer en un país estranger, no ho acabe d'entendre. A més de la pesada càrrega social fora d'hores de treball, usar-los per a reservar un espai? Qui dimonis es pensen que són? Mai ho acceptaré. De cap manera.

Un altre usuari anònim responia al comentari:

外国育ちでも新入社員でもないし若者でもないんだけど、同意。 好きな人がやるのはいいんだけど、集団が個人に強制するのはよくないよねー。なにごとも。

Jo no vaig créixer en un país estranger, no sóc un nou empleat ni tampoc sóc jove. Però estic d'acord amb tu. Està bé si estàs disposat a fer-ho, però no està bé ni de bon tros que la societat obligue les persones a fer-ho. O a fer qualsevol cosa.

Homes de negocis japonesos mentre treballen al parc.
Foto de GaijinSeb (CC BY-NC-ND 2.0)

A Twitter, l'usuari xxxxxlg (@xxxxxlg) escrivia sobre la seua pròpia experiència amb la tradició primaveral:

‏@xxxxxlg: 1,2年目の新人による上野公園でのお花見会のミーティングが行われた。事業本部100人が参加する大花見会なため予算やスケジュールなどかなり細かく考えなければならないらしい。ちなみに当日の花見の場所取りは徹夜。

@xxxxxlg: Els treballadors de primer i segon any ens vam reunir amb motiu d'una festa hanami al parc Ueno. En principi, havíem de planejar els detalls del pressupost i l'esquema de la gran festa hanami en la qual participarien cent persones de l'oficina central d'operacions. Per cert que reservar un lloc per a la festa hanami comença la nit prèvia a tan assenyalat dia.

Escrit per Ayumi Nakajima · Traduït per Cristina Simón · Veure la notícia original [en] · comentaris (0)
Compartir: facebook · twitter · reddit · StumbleUpon · delicious · Instapaper