En Pierre ha publicat el seu cru testimoniatge al blog sobre tecnologia Minimachine.net.

“Em sap greu, però això em supera” 

“Ho sé, ho sé, som en un blog que parla de màquines. Potser trobeu estrany que de sobte aparegui un fons negre amb un missatge sense cap tipus de relació amb els temes que tractem habitualment per aquí, però no tinc altra opció, això em supera.

No tinc altra opció, no ho puc fer de cap altra manera. He intentat seguir publicant sobre la Fira d'Electrònica de Consum, he rebuscat entre les ofertes, he intentat trobar algun tema per a escriure, però no se m’acut res. Em sembla que fins que no hagi compartit aquestes paraules no podré seguir avançant, avui.

Quan vaig saber que aquells homes armats havien entrat a les oficines del setmanari satíric Charlie Hebdo, unes oficines on anteriorment ja havien calat foc, em vaig sentir fatal. La idea d’atacar físicament a algú pel simple fet d’haver escrit alguna cosa em resulta insuportable. Però que matin despiadadament a homes i dones per un dibuix o per una opinió em deixa totalment commogut. Estic aterrat.

No coneixia les persones a qui van matar, vaig coincidir amb dues d’elles, però realment no les coneixia. El que sí que coneixia molt bé era la seva feina, la feina que feia abans Hara Kiri i la que ara fa Charlie Hebdo.

De ben petit ja m’esgargamellava cantant la cançó de Mon Beauf de Renaud i posava la cara estúpida de Beauf, el personatge que Cabu va crear en les seves vinyetes. Un rostre malcarat que apareixia amb freqüència a la societat d’aquella època. M’encantaven personatges com el Gran Duduche, sempre tan vergonyós, amb aquell cos llargarut que sovint no sabia molt bé com moure, m’encantava el traç del seu creador. Cabu va ser el primer dibuixant de premsa vertader que vaig saber reconèixer al primer cop d’ull. Cabu em va marcar la joventut, de debò.

Després vaig llegir Cavanna, que fa poc ens va deixar. Submergir-se en la seva novel·la Les Ritals és un plaer absolut. L’home era brillant, intel·ligent i viu, va ser el pilar de Hara Kiri i el de Charlie durant molt de temps.

I després vaig seguir a Charb que era un dels vigilants del meu institut, ja no recordo durant quant de temps vam estar veient com la seva vella jaqueta recorria els passadissos de l’institut, però prou temps com per a poder-ne guardar un bon record. Em vaig emocionar molt quan vaig descobrir que aquell bon home tan duduchià va acabar firmant els seus dibuixos al setmanari Charlie.

Recordo haver tingut cartells de Charlie penjats a l’oficina. Recordo tantes portades. Recordo perfectament els titulars, estava d’acord amb algunes de les seves opinions i totalment en contra d’algunes altres. Però sempre he estat plenament orgullós que aquest diari, aquest gra al cul de la premsa francesa, una de les darreres publicacions satíriques, una de les darreres sense publicitat, existeixi.

Em repugna saber que van assassinar brutalment, estúpidament, covardament, no només les quatre persones del diari, sinó també tota la resta, i evidentment també els policies que van intentar protegir-les. Jo no sóc ningú, però el meu cor és amb els familiars i els coneguts de totes aquestes víctimes a qui unes bales d’odi i d’obscurantisme han assassinat o ferit.

Sóc totalment ateu, pur i dur, però de la mateixa manera que defenso la llibertat de premsa, sempre defensaré que cadascú pugui adoptar una religió. És un dels nostres drets més fonamentals, i si una persona vol creure en algú, no veig que ningú li ho pugui impedir, com tampoc es pot obligar als que no creuen a creure-hi.

Avui, em fa mal el cor, però el que realment em fa por es el demà. Sé que disparar a periodistes o a dibuixants no canviarà les coses. Que la violència no serveix per a res com ens ho han demostrat milions de vegades Xile o Algèria, per exemple. Però també sé que en el temps que passa des que una crisi comença i s’acaba, molta gent seguirà patint els actes inconscients i estúpids d’una minoria.

Les properes setmanes probablement seran determinants en molts aspectes per al futur de la gent que viu a França. Ens han llençat, possiblement de manera intencionada, a una cruïlla. Espero que sapiguem escollir el bon camí.

Aquest vespre sóc Charlie i estic plorant”.