Saeed a Ginebra, l'any passat, per cobrir les negociacions nuclears entre el P5+1 i l'Iran. IMATGE cedida per Saeed Kamali Dehghan, utilitzada amb permís.

Amb més de 800 articles sobre l'Iran, Saeed Kamali Dehghan és el primer periodista en plantilla al diari britànic The Guardian dedicat a cobrir l'Iran i un dels pocs ciutadans iranians que treballen en una institució de mitjans en anglès important.

Gran part de les seves notícies estan relacionades amb les violacions dels drets humans a l'Iran però, tal com va afirmar en una entrevista telefònica, “el problema habitual en moltes organitzacions de mitjans de comunicació occidentals és que perceben la situació com a blanca o negra, i l'Iran no és així. És un espectre, un arc de Sant Martí.”

Saeed ha cobert temes com l'ús de l'Iran d'informació de Wikileaks per desprestigiar l'enviat especial de l'ONU sobre els drets humans a l'Iran o un gran reportatge sobre les empreses emergents de tecnologia i moda que s'estan establint al país. Diu que “calen més històries humanes sobre l'Iran”.

El perfil de Saeed a The Guardian conté més de 700 articles. Captura de pantalla de la pàgina web de The Guardian.

Amb l'administració moderada actual, que ha estat aplaudida per canvis com el restabliment de les relacions amb els països occidentals i l'apropament a la possibilitat de posar fi a les sancions, és un moment interessant per a un periodista que cobreix l'Iran.

Saeed creu que el govern de Rouhani ha fet algunes coses bones durant els dos anys que ha estat al poder, però també destaca que no ha complert algunes de les seves promeses. “Ha complert amb un dels aspectes relacionats amb l'energia nuclear, i la inflació sota sancions”, afirma. “Però no ha fet prou en drets humans i l'alliberament dels que segueixen empresonats… Si el govern de Rouhani està fent una bona feina en algun aspecte, s'ha de dir, però si no ho estan fent prou bé en un altre, també s'ha de dir.”

Posa com a exemple una declaració de la Campanya Internacional per als Drets Humans a l'Iran (ICHRI) de fa unes setmanes, en què es condemnava el govern de Rouhani d'emmordassar els mitjans de comunicació radicals.“[La ICHRI] tenia raó quan destacava que el govern està intentant reprimir els opositors de l'acord nuclear”, explica Saeed. “La llibertat d'expressió és per a tots, fins i tot per a aquells que no ens agraden.”

Com a periodista iranià que cobreix l'Iran, Saeed reconeix que suprimir els propis sentiments i creences pot representar un esforç. “Com a iranià, tinc un vincle emocional amb el país, però quan estic escrivint notícies faig un pas enrere i intento ser imparcial. És cert que puc expressar la meva opinió quan escric articles d'opinió i així ho he fet. Vaig escriure sobre per què el Canadà s'equivocava respecte l'Iran, cosa que va portar al ministre d'Afers Exteriors del Canadà a acusar-me a Twitter de treballar per les autoritats iranianes. Hi ha hagut persones que m'han acusat de treballar per als iranians i d'altres que creuen que treballo per als britànics. Espero que sigui un senyal que estic fent bé la feina!”

Saeed no va dubtar a l'hora de posicionar-se a favor del recent acord nuclear entre el P5+1 i l'Iran, el 14 de juliol del 2015.

“Dono crèdit a Obama per la pau actual en la relació entre els Estats Units i l'Iran gràcies a aquest acord nuclear. També dono crèdit a Rouhani i Zarif. Però amb un president diferent potser no s'hauria produït. Obama va dir al seu discurs que el fet que alguns iranians cridin “mort als Estats Units” no significa que ho pensin tots i té tota la raó. Mai ha estat a l'Iran, però entén la complexitat de la política iraniana d'una manera que gran part de la premsa nord-americana no ho fa.”

La carrera de Saeed com a periodista professional va començar el 2006, amb el que ell considera un moment decisiu per a un jove universitari estudiant d'enginyeria que mai havia sortit del seu país natal, l'Iran.

“Un dia el 2006 vaig agafar el telèfon i vaig trucar al Regne Unit per primera vegada a la vida. Vaig trucar a la centraleta de The Guardian. El govern iranià havia tancat el diari Shargh i volia saber si podia escriure sobre aquesta qüestió. Em van posar en contacte amb la secció d'afers exteriors i els vaig explicar que era un periodista iranià. Em van dir que enviés el meu article per correu electrònic.”

“L'endemà vaig mirar a la pàgina web per comprovar si havien publicat l'article, però no hi era. En aquell moment, el meu anglès necessitava una revisió a fons, vaig pensar que no els havia agradat i que se n'havien oblidat. Unes setmanes més tard, per casualitat, vaig descobrir que, de fet,  l'havien publicat en format imprès i en línia pocs dies després d'haver-lo presentat. Encara es pot consultar el meu primer article al meu perfil web de The Guardian.”

Al principi no tenia la intenció de convertir-se en un escriptor polític, però diu que la política “es va convertir ràpidament en l'única cosa que volia fer. Estava relacionada amb tot el que passava al meu voltant.”

Entre 2006 i 2009, Saeed va escriure regularment per a The Guardian, però com a col·laborador, no com a membre de la plantilla. Al juny del 2009, quan van començar les protestes a l'Iran per les eleccions presidencials irregulars, la carrera de Saeed va agafar embranzida.

“Tan bon punt van començar els disturbis postelectorals, la meva signatura va començar a aparèixer a les primeres pàgines. En només un mes vaig fer unes 50 entrevistes en directe als mitjans internacionals sobre el que estava passant. Va ser un moment desafortunat i jo estava trist per tots els arrestos i la repressió. Però com a jove periodista que escriu sobre un moment extraordinari al seu país era transcendental per a la meva carrera.”

Més tard, Saeed va ser coproductor de For Neda, un documental d'HBO estrenat el 2010 sobre la coneguda manifestant assassinada Neda Agha Soltan, que va tenir un gran èxit. Saeed va marxar de l'Iran durant el període en què molts periodistes van ser perseguits per cobrir les protestes, i es va traslladar a Londres, on va estudiar un màster de periodisme i es va unir a The Guardian com a periodista en plantilla.

L'escriptori de Saeed a la sala de premsa de The Guardian a Londres. IMATGE: Saeed Kamali Dehghan, usada amb permís.

Quan li pregunten per què va decidir escriure per a un diari en anglès en lloc d'un mitjà persa, Saeed fa referència a la llarga història i a l'estructura de propietat i la responsabilitat de The Guardian.

“És un diari amb 194 anys d'història i no pertany a ningú,” diu. “Pertany a ell mateix, té una estructura molt singular i n'estic molt orgullós. Estic content de treballar per a un diari amb una llarga història sent veritablement independent. Els reis i primers ministres han anat i vingut en aquest país i el món, i The Guardian ha estat aquí malgrat tot”.

Saeed creu que més periodistes iranians haurien d'escriure per a la premsa en anglès i aprofitar l'experiència quan tornin a casa. “Sí, tenim diaris com l’Etelaat, que té al voltant de 80 anys, i el Kayhan, amb una durada similar. Però els esdeveniments polítics del país els han influït; han sofert canvis significatius i han perdut la seva consistència. Mai hi ha hagut una consistència en el treball com la que s'observa a occident, a The Guardian, The New York Times o la revista New Yorker. A més, de la manera en què alguns funcionaris i mitjans de comunicació iranians parlen del The Guardian, com si fos un diari del govern, està clar que hi ha gent que no sap que hi ha diaris al món que són capaços de mantenir la seva independència durant un llarg període de temps”.

Saeed, no obstant això, veu alguns avenços positius en els mitjans de comunicació de l'Iran durant els últims temps, com ara els iranians que escriuen per a la premsa estrangera.“Rouhani va escriure per al diari The Washington Post, Zarif recentment, per al The Guardian. Les autoritats iranianes estan començant a interactuar més amb la premsa estrangera i això serà bo per a l'Iran”.

També diu que s'està permetent que més premsa estrangera sigui al país, cosa que permet que els escriptors estrangers observin l'Iran en primera persona, el que hauria de donar lloc a representacions més precises i matisades del país.

“Vaig llegir els editorials escrits per la premsa estrangera després de l'acord nuclear i vaig veure que els diaris amb una presència física a l'Iran, en gran mesura, donaven suport a l'acord”, va dir Saeed. “Els que no hi són, no s'hi mostraven favorables. No permetre que els periodistes accedeixin fàcilment a l'Iran va en contra dels interessos del país.”