Dones afrobrasileres, cabell cresp i consciència negra
[Tots els enllaços remeten a pàgines en portuguès llevat que s'especifique el contrari]
“Pots portar el cabell solt a la meua escola, però no m'agrada perquè es queda sec i no es veu bonic. Els meus cabells no tenen bon aspecte.” Així ho expressa una joveneta al documental web Raíz Forte (Arrel Forta), que descriu de quina manera les dones negres del Brasil han manejat els seus cabells al llarg de la història. Segons la sinopsi que apareix a la pàgina de Facebook del documental, la idea és “encetar un debat sobre el cabell en termes de pertinença i explicar la nostra ascendència africana”.
El 20 de novembre, Brasil celebrava el Dia de la Consciència Negra; per commemorar l'efemèride, us convidem a visionar aquesta filmació que amb la seua narració en primera persona, connecta les històries de diferents protagonistes i mostra anys de prejudicis socials i també els seus propis.
El documental, dividit en tres parts, comença amb una visió general de les tècniques usades per a treballar els cabells cresps, tofuts de les xiques joves negres i a continuació, exposa com un cert nombre de dones s'ha posicionat davant de les diverses opcions possibles durant la seua joventut i adolescència. El tercer i últim episodi presenta les experiències de joventut que han marcat algunes d'aquestes dones fins l'edat adulta.
En una entrevista al bloc Meninas Black Power (Xiques Black Power), Charlene Bicalho, creadora del documental Raiz Forte, comparteix la seua pròpia experiència amb el seu cabell. Segons Charlene, durant la infantesa i l'adolescència,va desestimar les seues “arrels” i el seu cabell natural va quedar emmascarat a través de diverses tècniques, com ara les trenes o “l'allisat com la solució al [meu] problema,” la consegüent fragilitat i la dependència de caríssims tractaments químics. Finalment, als 26 anys, va decidir fer una cosa que li permetria redescobrir, novament, com era el seu cabell de debó. I el resultat? Charlene rememora:
Charlene Bicalho
comecei a ser abordada por mulheres negras, em ambientes que eu frequentava, perguntando o que eu fazia para meu cabelo ficar daquela forma. As abordagens aumentavam a medida que o meu cabelo crescia e isso começou a mexer comigo porque eu me via naquelas mulheres, via nelas meu cabelo de anos atrás. Comecei então a pensar algum projeto cultural onde pudesse abordar essa temática, no intuito de mostrar para essas mulheres que existem alternativas para tratar dos cabelos diferentes das que geralmente são ensinadas no âmbito familiar. Dessas reflexões surgiu o projeto RAIZ FORTE!
Pertot, les dones negres s'acostaven a mi i em preguntaven com m'ho feia per portar el cabell així. Com més gent se m'acostava, més llarg em deixava el cabell. I això va començar a afectar-me perquè em veia reflectida en aquelles dones; veia en elles com havia sigut jo anys abans. Llavors vaig emprendre un projecte cultural per tal de debatre sobre el tema i demostrar aquestes dones que hi ha maneres de tractar els cabells diferents de les maneres que tradicionalment se'ls han inculcat. I d'aquestes reflexions va nàixer el projecte RAIZ FORTE [ARREL FORTA]!
La relació entre prejudici, dones negres i cabell cresp es pot trobar a molts sectors socials i també als mitjans de comunicació.
Al web Jezebel, en un article titulat “Les esponges Bombril són fregalls. El cabell rull és una cosa ben diferent,” Livia Deodato critica que es compare els fregalls d'acer amb els seus cabells:
Aí, quando a gente pensa que todo este mal-estar ficou lá nos anos 80, vem a Bombril [empresa cujo principal produto é palha de aço, pejorativamente associada aos cabelos crespos], ciente da associação preconceituosa criada em torno da sua marca, claro, e lança um concurso para descobrir a nova melhor cantora do Brasil no programa do Raul Gil: Mulheres que Brilham, cujo logo é a sombra de uma mulher de perfil que tem cabelo crespo.
Ai, tot just quan creus que hem deixat aquesta actitud aparcada en els 80, arriba Bombril [una companyia que té com a producte estrella el fregall d'acer associat de manera pejorativa amb el cabell arrissat], perfectament conscient del prejudici creat al voltant de la seua marca, és clar, i decideix convocar un concurs per tal de descobrir la millor cantant del país al programa de Raul Gil, Dones que brillen, el logo del qual és el perfil ombrejat d'una dona amb el cabell ben tofut.
(Les guanyadores del concurs, celebrat de juny a octubre del present any, van ser les cantants Bruna i Keyla, notablement rosses i gens afrobrasileres).
El bloc Cabelo Crespo é Cabelo Bom (El Cabell Tofut és Bon Cabell), de la periodista Mariangela Miguel, serva idèntic objectiu que el documental, és a dir, remarcar que el cabell cresp és tan bo com el llis:
Quando o seu cabelo só cresce para cima, como explicar para uma menina de 13 anos que ela não pode nem sonhar com o cabelo Chanel? Quem é o culpado? O cabelo ruim.
Acreditei nisso por muitos anos. Hoje, depois de tantas experiências (que vou fazer questão de contar cada uma para vocês), cheguei a seguinte conclusão: se meu cabelo fosse realmente ruim, não teria agüentado tanto secador, chapinha e química.
Quan el teu cabell sols creix cap a dalt, com expliques a una nena de 13 anys que no pot ni tan sols somiar amb tenir un cabell com el de les xiques als anuncis de Chanel? Qui té la culpa? El cabell dolent.
M'ho vaig creure durant molts anys. Avui, després d'una llarga experiència (de la qual us en puc parlar amb gran detall), vaig arribar a la següent conclusió: si realment el meu cabell fóra tan dolent, mai no hauria estat capaç de suportar la freqüència amb què el sometia a l'assecador, l'allisador i el tractament químic.
Luísa Diogo, ex primera ministra de Moçambic, al documental “Mulheres Africanas – A Rede Invísivel” (Dones Africanes – Una Xarxa Invisible) que narra la història de les batalles i dels grups de pressió de les dones africanes a diversos països del continent (Cliqueu per veure el tràiler).
“El fenomen que travessa el pentinat de les dones no és exclusiu del Brasil”, tal com planteja el bloc Colherada Cultural:
Nos Estados Unidos a questão está tão presente que virou tema de um divertido documentário chamado “Good Hair” (ou “Cabelo Bom”, em tradução livre) (…) [que] mostra como age a indústria de produtos para cabelos voltada aos negros, bem como a ausência quase que total de personalidades negras que assumem os fios crespos.
La qüestió ha estat tan debatuda als Estats Units que ha esdevingut part d'un documental humorístic Good Hair [o “Cabell bo”, en traducció lliure] (…) [que] mostra com els fabricants de productes capil·lars s'adrecen al mercat negre i la pràctica absència de negres que llueixen amb orgull els seus cabells cresps.
Aquest tema s'aborda també en l'àmbit de la música. Un exemple és la jove psicòloga Jessica Sandim, que comparteix al seu bloc la cançó “I am not my hair,” (“Jo no sóc el meu cabell”) de la cantant nord-americana India Arie, dedicada a:
nós que sempre, I mean, SEMPRE TODA A VIDA, entramos em conflito sobre nossos cabelos, nossa identidade, nosso gosto e a “maldita ditadura da sociedade”…
E também pra você que adora criticar tudo que é diferente.
aquelles de nosaltres que sempre, i amb això vull dir SEMPRE I DURANT TOTA LA VIDA, hem estat en conflicte amb el nostre cabell, amb la nostra identitat, amb el nostre gust i amb la maleïda dictadura de la nostra societat”…
I també per als qui tant us agrada criticar tot allò que és diferent.
La cançó rebutja els estereotips endèmics de la nostra societat i ha estat compartida a la blocosfera com la “cançó alliberadora”, o això diu almenys l'autora de Diário de Bordo, Bordado a Bordô: ”la cançó de qui ja hi ha arribat i un tribut a la trajectòria”.
