Claudia Silva, “la dona arrossegada i morta” per la policia militar del Brasil
Imatge del col·lectiu ñ, ús lliure.
Claudia Silva Ferreira va ser ferida de bala [pt] al coll i a l'esquena en mig d'una operació de la policia militar (PM) el matí del dia 16 de març de 2014 a la favela Morro da Congonha, a la zona nord de la ciutat de Rio de Janeiro. Inconscient la dona i mare de 38 anys, coneguda com Cacau, va ser col·locada al maleter del vehicle de la policia per a, suposadament, traslladar-la a l'hospital.
Encara a Morro, els veïns i amics intentaren evitar [pt] que els PM se l'emportaren, i aquests van respondre disparant enlaire per a allunyar la multitud i se l'emportaren amb el maleter obert. Més avant, al carrer Intendente Magalhães, el seu cos aparentment sense vida va caure del maleter i, enganxat a un tros de roba, va ser arrossegat per l'asfalt [pt] com a mínim uns 250 metres sense que els policies del vehicle prestaren atenció als avisos d'altres motoristes i vianants.
La xocant escena del cos de Claudia arrossegat per l'asfalt va ser gravada [pt] en vídeo per “un mediactivista que va vèncer la por i va arriscar la seua pròpia pell prestant un servei per a la construcció de la democràcia”, diu l'activista Bruno Cava al Facebook.
Atenció: aquest vídeo, divulgat pel diari Extra, conté imatges extremadament fortes. Feu clic per a obrir-lo en una pàgina nova.
Els PM responsables [pt] d'arrossegar el cos de Claudia, el sotstinent Rodney Miguel Archanjo i el sergent Alex Sandro da Silva Alves, van ser arrestats [pt] l'endemà i posats en llibertat el 20 de març després que el fiscal Paulo Roberto Cunha ho demanara declarant [pt] que “si ella [Claudia] presentava signes vitals, hi ha crim de lesió corporal. Però que si estava morta [quan la col·locaren al cotxe], ells no van cometre cap crim”. Els policies esperen el juí en llibertat provisional.
Acte en homenatge a Claudia i en contra de la violència policial el dia 17 de març a Madureira, zona nord de Rio de Janeiro. Foto de l'organització anarquista Terra e Liberdade OATL, ús lliure
La periodista Monica Waldvogel va recordar [pt] al seu Twitter que només el sotstinent Adir Serrano està involucrat [pt] en com a mínim 63 morts. L'altre sotstinent, Rodney Archanjo, està involucrat [pt] en sis morts.
Segons [pt] Thais Lima, filla de Claudia, els policies estaven rient quan col·locaven el cos al vehicle.
El professor Eduardo Sterzi va divulgar [pt] al seu Facebook el testimoni anònim d'un veí que va presenciar l'execució de Claudia i d'altre veí que finalment també va morir:
(…) foi executado após já ter sido alvejado e estar caído. Ele tinha uma mochila com drogas, mas três pistolas foram plantadas pra ser dito que houve confronto, além de outras três mochilas que também foram plantadas.
Eles chegaram atirando em tudo e todos, por isso a morte da mulher.
(…) va ser executat després d'haver-lo apuntat i d'haver caigut. Tenia una motxilla amb drogues, però li clavaren tres pistoles per a dir que hi hagué confrontament, a més d'altres tres motxilles que també van deixar allí.
Arribaren disparant a tots i contra tots, per això la mort de la dona.
Segons [pt] el marit de Claudia, Alexandre da Silva, i el seu germà, Julio Ferreira, Claudia va ser atacada per la PM que va col·locar 4 armes a l'escena del crim quan, segons ells, ella a penes portava un paquet de cafè i sis reials per a comprar aliments per als seus fills.
Respecte al fet, l'activista Camila Pavanelli va comentar al Facebook:
A mentira é o pressuposto do qual devemos partir ao ouvir qualquer declaração da PM. Mas nem sempre esse pressuposto se confirma. No caso de Claudia e suas quatro armas, não se estava tentando mentir para acobertar o crime (afinal, quem seria capaz de acreditar nesta versão?).
Afirmar que Claudia tinha quatro armas é nada menos que estender a tortura aos seus familiares.
La mentida és la pressuposició de la qual hem de partir en sentir qualsevol declaració de la PM. Però aquesta pressuposició no sempre es confirma. En el cas de Claudia i les seues quatre armes, no s'estava intentant mentir per a encobrir el crim (finalment, qui serà capaç d'acreditar aquesta versió?).
Afirmar que Claudia tenia quatre armes no és sinó estendre la tortura als seus familiars.
Foto publicada pel perfil Anonymous Rio, al Facebook. Ús lliure.
El cas de Claudia s'ha comparat [pt] al del xiquet João Hélio a les xarxes socials [pt], tal com recorda el diputat federal del PSOL, Chico Alencar al seu Facebook:
Fevereiro de 2007. Três jovens abordam um carro no bairro de Oswaldo Cruz, subúrbio do Rio. Na mão de um deles, uma arma de fogo. Do lado de dentro, o menino João Hélio, sua irmã de treze anos e sua mãe.
Foi um dos crimes mais terríveis e chocantes que o Brasil já testemunhou. O pequeno João Hélio ficou preso ao cinto de segurança, do lado de fora do carro, e foi ARRASTADO pelos assaltantes por cerca de sete quilômetros. Seu corpo ficou completamente desfigurado. Até hoje, para muitos, lembrar e escrever sobre isso é tarefa que arrepia e arranca lágrimas.
Febrer de 2007. Tres joves aborden un cotxe al barri d'Oswaldo Cruz, suburbi de Rio. A la mà d'un d'ells, una arma de foc. Dins del cotxe, el xiquet João Hélio, la seua germana de tretze anys i la seua mare.
Va ser un dels crims més terribles i xocants que el Brasil ja va viure. Al menut João Hélio el van enganxar al cinturo de seguretat, per fora del cotxe, i va ser ARROSSEGAT pels assaltants al voltant de set quilòmetres. El seu cos va acabar completament desfigurat. Fins avui per a molts recordar i escriure sobre açò és una tasca que horroritza i arranca llàgrimes.
El cas també s'ha comparat [pt] d'Amarildo, el paleta que va ser torturat i mort, i el seu cos “segrestat” per la policia militar a la favela de Rocinha, també a Rio de Janeiro, el juliol de 2013.
El record del cas João Hélio va generar encara més revoltes [pt] pel fet que els grans mitjans de comunicació feren una crida a utilitzar el nom [pt] de Claudia en compte del terme “dona arrossegada” [pt] i altres variacions.
L'activista Niara Oliveira es va preguntar [pt] al Twitter “Per què fins hui recordem el nom del xiquet arrossegat per un cotxe robat per bandits? PERQUÈ LA PREMSA REPETIA EL SEU NOM FINS A LA SACIETAT”, i va comentar [pt]:
Porque quando uma vida importa tem nome, identidade, história. REPITAM SEMPRE: Cláudia da Silva Ferreira, trabalhadora, mãe de 4 filhos.
— Niara de Oliveira (@NiDeOliveira71) 17 março 2014
Perquè quan una vida importa té nom, identitat, història. REPETIU SEMPRE: Cláudia da Silva Ferreira, treballadora, mare de 4 fills.
— Niara de Oliveira (@NiDeOliveira71) 17 març 2014
Col·lecció de notícies transmeses pels mitjans de comunicació en línia sobre la mort de Claudia Ferreira recopilades per l'activista Ana Silva que va escriure: “LA POLICIA ASSASSINA, ELS MITJANS SÓN CÍNICS I PERVERSOS. Dona, dona, dona, veïna, veïna, veïna, morta, morta, arrossegada, arrossegada, arrossegada, arrossegada. Filla d'arrossegada, funeral d'arrossegada, vidu de dona, dona arrossegada. Així mateix: sense nom, sense identitat, SENSE HUMANITAT, A PENES MÉS QUE UN CADÀVER. A PENES MÉS QUE UNA ESTADÍSTICA.”
L'activista Thiago Paiva va comentar [pt] en una sèrie [pt] de tuits [pt]:
Por qual razão a vítima quando é de classe média/alta tem nome e sobrenome? Pensando no que eu disse de manhã. Guri arrastado de carro. Estereótipo completo de ~classe média~ – nome, sobrenome, série de reportagens. Uma moça arrastada de carro, pobre, não tem “potencial” pra ser uma musa que gere uma causa… é só “mulher arrastada”
Per quina raó la víctima quan és de classe mitjana/alta té nom i cognom? Pensant en què he dit de matí. Xiquet arrossegat per un cotxe. Estereotip complet de ~classe mitjana~ – nom, cognom, sèrie de reportatges. Una dona arrossegada per un cotxe, pobra, no té “potencial” per a ser una musa que genere una causa… és només “dona arrossegada”
El to era de desesperança entre molts activistes i usuaris de Facebook [pt] i Twitter, com l'activista Rodrigo Cardia, que va escriure que el cas “probablement després s'oblidaria, ja que la víctima era negra i pobra – com tantes altres persones que són assassinades diàriament per la PM en tot el Brasil.”
El professor Idelber Avelar va preguntar [pt] què ocorrerà amb els “criminals d'uniforme”:
Nada. Não vai acontecer nada. Não serão julgados e, na remotíssima possibilidade de que o sejam, serão absolvidos. E o sistema político brasileiro continua incapaz de apresentar soluções minimamente decentes para a existência de organizações criminosas desse tipo, aparatos de tortura e morte, fardados, que atuam com o beneplácito do Estado e ao arrepio da lei.
Res. No ocorrerà res. No seran jutjats i, en la remotíssima possibilitat que ho siguen, seran absolts. I el sistema polític brasiler continua incapaç de presentar solucions mínimament decents per a l'existència d'organitzacions criminals d'aquest tipus, aparells de tortura i mort, uniformats, que actuen amb el beneplàcit de l'estat i desafiant la llei.
El periodista Bruno Torturra va tuitejar [pt]:
A impunidade da polícia transformou sua prerrogativa. Deixou de ter o monopólio legal da violência para ter o monopólio legal da ilegalidade
— Bruno Torturra (@torturra) 18 março 2014
La impunitat de la policia va transformar la seua prerrogativa. Va deixar de tenir el monopoli legal de la violència per a tenir el monopoli legal de la il·legalitat
— Bruno Torturra (@torturra) 18 març 2014
El cas torna a traure a la llum el debat pel final [pt] de la Policia Militar i la seua desmilitarització [pt], com demana [pt] el col·lectiu Rio na Rua (Rio al Carrer):
A vítima de hoje foi uma mulher negra e pobre, moradora de uma favela situada em um bairro de classe média baixa do Rio de Janeiro. Cláudia, 38 anos, trabalhadora, mãe de quatro filhos, criava quatro sobrinhos. Mais uma vítima da ação bárbara da PMERJ. A voz das ruas diz que “a polícia mata pobre todo dia”. Quantos outros casos como o dela não ganharam voz na grande mídia? E qual voz o caso Cláudia ganhará? Sua morte é mais um exemplo de que a desmilitarização da polícia é uma questão urgente. Não queremos mais exemplos. Queremos o fim da Polícia Militar.
La víctima de hui ha estat una dona negra i pobra que vivia a una favela situada en un barri de classe mitjana-baixa de Rio de Janeiro. Cláudia, 38 anys, treballadora, mare de quatre fills, criava quatre nebots, però és una víctima de l'acció bàrbara de la PMERJ (Policia Militar de l'Estat de Rio de Janeiro). La veu dels carrers diu que “la policia mata pobres cada dia”. Quants altres casos com el d'ella no han tingut veu als mitjans de comunicació? I quina veu tindrà el cas de Cláudia? La seua mort és un exemple més que la desmilitarització de la policia és una qüestió urgent. No volem més exemples. Volem la fi de la Policia Militar.
“Aquest autobús va ser cremat pel poble després de l'assassinat d'una altra veïna negra que vivia a una favela de la ciutat de Rio. Açò no és vandalisme. Açò és revolta. Açò no és crim. És dret a indignar-se. Esta vida que va ser llevada no apaga el dolor d'aquesta família i de totes les que són víctimes de genocidi promogut per l'estat. PER LA FI DE LA PM! ” Text i foto de l'organització anarquista Terra e Liberdade OATL, ús lliure.
Es van publicar bons texts sobre l'assassinat de Claudia Ferreira, entre aquests podem destacar “Claudia Silva Ferreira, 38 anos, auxiliar de limpeza, morta arrossegada por carro da PM” (Claudia Silva Ferreira, 38 anys, auxiliar de neteja, morta arrossegada pel cotxe de la PM) publicat [pt] per Camila de Magalhães Gomes al blog “Blogueiras Feministas” (Blogueres Feministes):
Imatge publicada pel col·lectiu “Se não tiver direitos não vai ter copa” (Si no tenim drets no tindrem copa) al Facebook. Ús lliure.
Quem vai gritar por Claudia? Quem vai saber seu nome além dos familiares e das pessoas de sua comunidade? Quem vai se insurgir contra os criminosos fardados, agentes do estado? Quem pedirá a responsabilização desses agentes? Por que o barulho diante dessa brutalidade perpetrada por agentes públicos é tão menor?
Qui cridarà per Claudia? Qui sabrà el seu nom llevat dels familiars [pt] i de les persones de la seua comunitat? [pt] Qui se sublevarà contra els criminals uniformats, agents de l'estat? Qui demanarà la responsabilització d'eixos agents? Per què l'aldarull davant aquesta brutalitat perpetrada per agents públics és tan menor?
O fins i tot el text “Claudia Silva Ferreira: baleada, arrastada e morta pela PM. Até quando?” (Claudia Silva Ferreira: tirotejada, arrossegada i morta per la PM. Fins a quan?) publicat [pt] per Amanda Vieira al blog “FemMaterna”:
Para a grande maioria dos jornais, uma mulher faleceu. Para nós, faleceu Claudia Silva Ferreira, uma pessoa que tinha uma identidade, uma história, um nome digno de ser mencionado nas manchetes de jornais. Ela tinha uma vida digna de ser preservada, tanto quanto qualquer outra neste país que, pelo menos oficialmente, não aceita pena de morte.
Per a la gran majoria dels diaris, ha mort una dona. Per a nosaltres, ha mort Claudia Silva Ferreira, una persona que tenia una identitat, una història, un nom digne de ser mencionat als titulars dels diaris. Ella tenia una vida digna de ser preservada tant com qualsevol altra persona en aquest país que, com a mínim oficialment, no accepta la pena de mort.
I al text [pt] ““A mulher arrastada” – corpos violentáveis e a naturalização da violência policial” (La dona arrossegada – cossos violentats i la naturalització de la violència policial) de l'activista Fabiano Camilo:
A violência policial, que na sociedade brasileira adquiriu a dimensão de um hábito, passando a ser naturalizada e tacitamente justificada, motivo pelo qual não nos surpreende e não nos indigna, dirige-se, antes de tudo, contra os corpos que nossa cultura significa como passíveis de ser violentados: corpos índios, corpos negros, corpos pobres ou miseráveis, corpos femininos cisgêneros, corpos transgêneros, corpos não-heterossexuais. Não obstante, não são esses os únicos corpos que podem ser violentados pela polícia militar.
La violència policial, que en la societat brasilera ha adquirit una dimensió d'hàbit i ha passat a ser naturalitzada i justificada tàcitament, motiu pel qual no ens sorprèn i no ens indigna, es dirigeix, sobretot, contra els cossos que la nostra cultura identifica com subjectes a ser violentats: cossos indis, cossos negres, cossos pobres o miserables, cossos femenins cisgèneres, cossos transgèneres, cossos no heterosexuals. No obstant això, no són eixos els únics cossos que poden ser violentats per la policia militar.
El policia civil Lucas Ed va resumir [pt], al Facebook, el sentiment de molts:
A Cláudia não merecia, o marido dela não merecia, os filhos, os sobrinhos que ela criava. Os cariocas não mereciam ver aquilo, os brasileiros, os seres humanos.
Que coisa triste.
Cláudia no ho mereixia, el seu marit no ho mereixia, els seus fills, els nebots que ella criava. Els carioques no mereixien veure això, ni els brasilers, ni els éssers humans. Quina cosa més trista.
