Haití i França commemoren l'abolició de l'esclavitud

Tots els enllaços porten a pàgines web en francès excepte quan s'indica el contrari.

Cada 10 de maig des del 2006 i després de l'entrada en vigor de la llei Taubira el 2001, se celebra a França la diada nacional per defensar la memòria del tràfic d'esclaus i l'abolició de l'esclavitud. Enguany la celebració gira al voltant de dos esdeveniments: la commemoració de la primera abolició de l'esclavitud l'any 1794 i del 210è aniversari de l'alçament dels esclaus de la colònia francesa de l'illa de la Hispaniola (actual Haití i República Dominicana).

La primera abolició de l'esclavitud es va conformar durant els debats de la sessió del 4 de febrer de 1794 de la Convenció on van participar tres representants d'Haití, al cap d'un viatge un tant complicat:

L'île de Saint-Domingue envoie à Paris, à la Convention, un député blanc, Louis-Pierre Dufay, un mulâtre libre, Jean-Baptiste Mills et un ancien esclave noir, Jean-Baptiste Belley. Les trois députés se présentent à la Convention le 15 pluviôse an II (3 février 1794) au terme d'un long parcours semé d'embûches: embarqués pour Philadelphie, ils sont pris à bord à New York à bord d'un navire qui les amène à Lorient. Mais ils sont écroués sous l'instigation de colons et inculpés d'intelligence avec les Girondins. Libérés ils sont admis à siéger à la Convention le 3 février 1793. Représentant aux yeux de l'assemblée l'association de trois couleurs, le blanc, le rouge et le noir, ils reçoivent l'accolade du Président, Vadier.

L'illa de la Hispaniola, o Santo Domingo, va enviar a París, a la Convenció, el diputat blanc Louis-Pierre Dufay, un mulat lliure, Jean-Baptiste Mills i un ancià esclau negre, Jean-Baptiste Belley. Tots tres diputats es van presentar a la Convenció el 3 de febrer de 1794, o el 15 de pluviós de l'any II del calendari republicà francès, després d'un llarg camí ple d'obstacles: després d'embarcar-se rumb a Filadèlfia, a Nova York són admesos a bord d'un vaixell que els porta fins a An Oriant, França. Però van ésser empresonats per instigació dels colons i acusats d'espionatge amb els girondins. Un cop alliberats, van poder assistir a la Convenció el 3 de febrer de 1793. Tots tres, als ulls de l'assemblea, representaven l'associació de tres colors: el blanc, el vermell i el negre, així van rebre l'aprovació del president Vadier.

Després d'escoltar aquests representants descriure les condicions de vida infrahumanes dels homes de color a la colònia, el diputat Jean-François Delacroix, que representava el departament d'Eure i Loir, va reconèixer que:

En travaillant à la constitution du peuple français nous n'avons pas porté nos regards sur les malheureux hommes de couleur. La postérité aura un grand reproche à nous faire de ce côté ; mais nous devons réparer ce tort. Inutilement avons-nous décrété que nul droit féodal ne serait perçu dans la république française. Vous venez d'entendre un de nos collègues dire qu'il y a encore des esclaves dans nos colonies. Il est temps de nous élever à la hauteur des principes de la liberté et de l'égalité. On aurait beau dire que nous ne reconnaissons pas d'esclaves en France, n'est-il pas vrai que les hommes de couleur sont esclaves dans nos colonies ? Proclamons la liberté des hommes de couleur. En faisant cet acte de justice, vous donnez un grand exemple aux hommes de couleur esclaves dans les colonies anglaises et espagnoles. Les hommes de couleur ont, comme nous, voulu briser leurs fers ; nous avons brisé les nôtres ; nous n'avons voulu nous soumettre au joug d'aucun maître ; accordons-leur le même bienfait.

Hem treballat en la constitució del poble francès, però no hem parat esment en aquests pobres homes de color. La posteritat ens ho retraurà; hem de resoldre aquest error comès. Hem decretat que no tindria cabuda en la República Francesa  cap dret feudal, això no obstant un dels nostres col·legues ha assegurat que encara hi ha esclavitud en les nostres colònies. És el moment d'estar a l'altura dels principis de la llibertat i la igualtat. Per molt que diem que no reconeixem esclaus a França, no és cert que els homes de color sí són esclaus en les nostres colònies? Proclamem la llibertat dels homes de color. Si fem aquest acte de justícia, donareu un gran exemple als homes de color esclaus de les colònies angleses i espanyoles. Els homes de color, com tots nosaltres, han volgut rompre els seus grillons. Nosaltres hem romput els nostres, no ens hi hem volgut sotmetre al jou de cap amo; atorguem-los el mateix benefici.

Jurídicament, aquesta abolició es va adoptar només en part i va causar un encadenament de conflictes dirigits pel militar Toussaint Louverture. Sota pressió dels colons, l'esclavitud es va restablir l'any 1802 amb Napoleó i no va ser eradicada definitivament fins al 27 d'abril de 1848.

L'esclavitud va quedar prohibida al Regne de França amb l'Edicte del 3 de juliol de 1315 de Lluís X l’Obstinat, i també va conèixer molts bons moments per als colons francesos fins al 1848. Font Viquipèdia – domini públic.

El segon esdeveniment ret homenatge a Haití. Commemora el 210è aniversari de la revolta dels esclaus de la colònia francesa de l'illa de la Hispaniola que va conduir a la seva independència, el segon estat independitzat després dels Estats Units. Contràriament a la pràctica comuna, Haití, a més d'haver sofert l'esclavisme i el colonialisme del 1492 al 1803,  també va haver de pagar un tribut a França per reconèixer-lo com a estat independent. El lloc web algerie-focus.com recorda:

Il est indispensable de revenir sur la lutte d’émancipation menée par le peuple haïtien, car en représailles à cette double révolution, à la fois anti-esclavagiste et anti-coloniale, le pays a hérité de « la rançon française de l’Indépendance » correspondant à 150 millions de francs or (soit le budget annuel de la France de l’époque). En 1825, la France décide que « Les habitants actuels de la partie française de Saint-Domingue verseront à la caisse fédérale des dépôts et consignations de France, en cinq termes égaux, d’année en année, le premier échéant au 31 décembre 1825, la somme de cent cinquante millions de francs, destinée à dédommager les anciens colons qui réclameront une indemnité. » 
Cela équivaut à environ 21 milliards de dollars d’aujourd’hui. Dès le départ, Haïti doit payer le prix fort, la dette sera l’instrument néo-colonial pour entretenir l’accès aux multiples ressources naturelles de ce pays.

És indispensable tornar a parlar sobre la lluita per l'emancipació del poble haitià, ja que, en represàlia per aquesta revolta de doble efecte, antiesclavisme i anticolonialisme, el país va heretar «l'alt preu de la independència» que corresponia a 150 milions de francs d'or, és a dir, el pressupost anual de França llavors. El 1825, França va decidir que «Els habitants actuals de la part francesa de l'illa havien de pagar a la caixa federal de dipòsit i consignació de França, en cinc terminis iguals, d'any en any, amb el primer venciment el 31 de desembre de 1825, la quantitat de cent cinquanta milions de francs a fi de rescabalar els antics colons que reclamen una indemnització». Avui dia aquesta quantitat equival a 21 mil milions de dòlars. Des del començament, Haití ha hagut de pagar un preu elevat, el deute serà l'instrument neocolonial pel manteniment de l'accés als múltiples recursos naturals del país.

Aquest tribut serviria per compensar els béns que els colons havien perdut arran de la independència del país. «Un càlcul d'aquests béns avantatjós per als colons» va dir al discurs pronunciat per a l'ocasió a la sessió del 4 de febrer de 1794 Louis-Pierre Dufay, el diputat blanc de l'illa, que va parlar tant dels colons com del reembossament que Haití hauria de pagar durant molts anys.

Galbaud a voulu servir l'orgueil des blancs, propriétaires comme lui, la plupart perdus de dettes avec l'air de l'opulence, ou dont les engagements égalaient les capitaux. Il a rallié à son parti tous ces fastueux indigents qui, trop connus des commerçants de France, et ne pouvant plus abuser de leur crédulité, voulaient depuis si longtemps amener leur indépendance de la France, ou au moins être indépendants de leurs créanciers. 

Galbaud va voler servir l'orgull dels blancs, propietaris com ell mateix, la majoria carregats d'abundants deutes i amb aires d'opulència, o bé amb compromisos tals que igualaven els capitals. Va afiliar tots els indigents fastuosos que, molt coneguts pels comerciants de França, i sense creure ja en ells, feia molt temps que volien independitzar-se de França o almenys tenir més independència dels seus creditors.

Toussaint Louverture

Toussaint Louverture, originalment Toussaint Breda, dirigent de la Revolució haitiana (1791-1802), és una de les figures principals dels moviments anticolonialistes, abolicionistes i d'emancipació dels negres. Font: wikipedia.org

Haití, en un altre temps anomenada «la perla de les Antilles», va trobar enormes adversitats per reembossar aquesta quantitat. En un article publicat al lloc web del Comitè per l'anul·lació del deute del Tercer Món fa alguns anys es pot llegir [es]:

En 1804, ils ont hérité d’une terre dévastée par les plantations de canne à sucre et d’un pays ravagé par une guerre féroce. Et ils ont hérité de “la dette française”. La France a fait payer chère l’humiliation infligée à Napoléon Bonaparte. A peine née, Haïti a dû s’engager à payer une indemnisation gigantesque, pour les dommages faits en se libérant. Cette expiation du péché de la liberté lui a coûté 150 millions de francs or. Le nouveau pays est né étranglé par cette corde attachée au cou : une fortune qui équivaudrait actuellement à 21.700 millions de dollars ou à 44 budgets totaux de Haïti de nos jours.

L'any 1804 [els haitians] no van heretar només una terra devastada per les plantacions de canya de sucre i un país assolat per una guerra feroç sinó també el «deute francès». França els ha fet pagar cara la humiliació a Napoleó Bonaparte. En els primers dies de vida com a nou país, Haití es va haver de comprometre a pagar una indemnització gegantesca, pels danys ocasionats a conseqüència de la independència. El pecat de la llibertat: un sacrifici que els va costar 150 milions de francs d'or. El nou país va néixer amb una corda opressiva pel coll, una fortuna que equivaldria en l'actualitat a 21.700 milions de dòlars o a 44 pressupostos totals d'Haití avui dia.

Es van trametre peticions als presidents Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy per demanar la devolució d'aquesta imposició, ja que el pagament ha suposat una hipoteca pesada pel que fa al desenvolupament del país. En una d'aquestes peticions, al 2010, amb motiu d'una visita del president Nicolas Sarkozy després del terratrèmol que havia dessolat la capital haitiana de Port-au-Prince i les rodalies, a la pàgina web indigenes-republique.fr es podia llegir:

Aujourd’hui, plutôt que de miser sur les hypothétiques investissements de capitaux étrangers ou sur les prêts du FMI ou de la Banque Mondiale et sur la raison mercantile capables de redynamiser l’économie haïtienne et de favoriser la reconstruction du pays, il nous semble nécessaire d’exiger de la France qu’elle rembourse à Haïti la rançon équivalent à 21 milliards (estimation en USD, 2004) qu’elle a reçue de 1825 à 1946.

Avui dia, abans de comptar amb les hipotètiques inversions de capitals estrangers o amb els préstecs del FMI o del Banc Mundial, i amb estratègies comercials  capaces de redinamitzar l'economia haitiana i de fomentar la reconstrucció del país, ens sembla prioritari exigir a França que retorni a Haití la quantitat el tribut que ascendeix a 21 mil milions (estimació en USD, 2004) que va rebre des de 1825 fins a 1946.

Malauradament, fins avui dia França mai no ha acceptat aquesta sol·licitud.

Comença la conversa

Autors, si us plau, Obre sessió »

Pautes

  • Tots els comentaris són revisats per un moderador.. Si us plau, no introdueixis comentaris més d'una vegada o es podrien identificar com a correu brossa.
  • Si us plau, respecta als altres. No s'aprovaran comentaris que continguin missatges ofensius, obscenitat o atacs personals.